El liberalisme econòmic

Al segle XVIII, la recerca de la racionalitat i l’intent de descobrir les lleis naturals amb les que es regeix la naturalesa representen una constant a la ciència (Leibniz, Newton). L’economia intentarà fer el mateix, i és així com oposat al mercantilisme característic de les monarquies absolutistes apareix el  fisiocratisme o el govern de la naturalesa.

Quesnay enuncià els  principis de l’ordre natural, en els quals l’home busca sempre el màxim benefici amb el menor esforç. Juntament amb a aquest principi queda clar que l’individu ha de poder buscar aquest benefici amb la màxima llibertat possible. Per tant en essència, ens trobem, ja enunciats per Quesnay, els principis del liberalisme econòmic: “laissez-faire, laissez passer, le monde va de lui-même” (deixar fer, deixar passar, el món va sol …). És tant important aquesta escola econòmica que podem afirmar que precedeix al lliure canvisme de Smith i a tots els economistes clàssics.

Adam Smith, hereu de les teories fisiocràtiques és el constructor de la teoria coneguda amb el nom de liberalisme. El que el diferencia fonamentalment d’un Quesnay és que el pensador britànic posa l’èmfasi en el concepte de treballi no en el de la terra, com a generador de riquesa. Aquesta riquesa que apareix gràcies a la voluntat individual de produir mercaderies troba en el mercat la seva màxima expressió el preu és conseqüència exacta de l’equilibri entre la demanda d’un be en el mercat i l’oferta del mateix ( llei de l’oferta i la demanda).

Tanmateix i seguint al seu amic i contemporani David Hume, a l’Estat li queda la tasca irrenunciable de garantir l’ordre (la no intervenció de l’Estat en la vida econòmica). A partir d’aquí es generaran els principis bàsics a partir dels quals s’elaborarà tota la política econòmica liberal i inclosa la socialista.

Davant de Smith sorgiran altres teòrics Malthus (Assaig sobre el principi de població, 1798), on es plantejaran els conflictes entre necessitats i recursos. David Ricardo ( Principis d’Economia 1817), qui definirà els conflictes entre classes socials. Les seves teories del salari i de la renda deixen clar  l’antagonisme d’interessos entre empresaris i treballadors.

El següent vídeo mostra un petit resum del procés de canvi del mercantilisme al liberalisme.

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 2: La Rev. Industrial i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s