Liberalisme polític

Podem considerar el liberalisme com una filosofia política orientada a salvaguardar la llibertat de l’individu. Aquesta llibertat individual no pot dependre de la voluntat última del rei, descansa per definició en el poble.

El poder popular o la sobirania nacional, implica la limitació dels poders reals a partir de constitucions, constitucions que garanteixen els drets dels ciutadans. Aquest concepte sumat al de la divisió de poders, permet garantir la racionalitat dels tres poders i la seva independència. Al 1830 Thiers escriurà: “el rei regna però no governa”. Frase premonitòria del destí de les monarquies europees.

Un altre dels pensadors claus d’aquesta nova teoria política és Benjamin Constant, el següent fragment de la seva obra ens dona una de les definicions més complertes que podem obtenir del liberalisme polític:

“La llibertat és el dret que cadascú té d’estar sotmès solament a les lleis, de no ser detingut, empresonat ni condemnat a mort o molestat, en qualsevol forma, pel caprici d’un o més individus. És el dret que tots tenen a expressar la seva opinió, a seguir les seves inclinacions, a traslladar-se d’un lloc a un altre, a associar-se. És finalment, el dret a influir sobre la marxa de l’Estat, ja sigui nomenant a tots o part dels funcionaris, be sigui aconsellant o preguntant, o mitjançant les peticions que l’autoritat estigui més o menys obligada a prendre en consideració”.

Malgrat aquest principi de llibertat, la burgesia que en un inici és extraordinàriament revolucionària per oposició a l’absolutisme, acaba convertint-se en conservadora per reacció als moviments obrers. No és d’estranyar, la por a la revolució social provoca una interpretació restrictiva del concepte de la sobirania nacional, amb la negació del sufragi universal. Solament tenen dret a vot, els grups socials amb un determinat nivell econòmic.

Constitució escrita, monarquia limitada, eleccions i partits polítics, sufragi censatari, descentralització, igualtat jurídica i desigualtat social són els trets que perfilen les societats polítiques del liberalisme europeu. Juntament amb el laissez faire, laissez passer, emmarquen el pesament burgés contemporani

Els principis polítics del liberalisme es construeixen a partir d’aquest moment. Però aquesta construcció no estarà exempta de problemes.  Tant la divisió de poders com la forma d’escollir els representants planteja un seguit de problemes que es solucionen de manera diferent. En primer el sufragi o dret a votar podrà ser restringit o censatari per tant, el poder pot recaure en mans d’aquells que poden demostrar que tenen una propietat estable i per tant són els que paguen impostos (té dret a governar aquell que té més a perdre en l’acció de govern). Aquest model de liberalisme, que anomenem doctrinari, es manté durant tot el segle XIX. Però també sorgeix, poc a poc, un liberalisme més democràtic que es sustenta en el sufragi universal. En segon lloc, la divisió de poders planteja el problema de les relacions entre el monarca i les assemblees de representants. Uns defensaran el predomini de la Corona sobre l’assemblea (doctrinaris), els altres el predomini de la segona sobre la primera (demòcrates).

Per tant dos corrents que desemboquen en dos plantejaments i discursos radicalment diferents del liberalisme inicial: els radicals, demòcrates o republicans (d’herència jacobina), que defensen el sufragi universal i el liberalisme burgès o doctrinari (herència girondina), que defensen el sufragi censatari

Per una ampliació del  concepte podeu consultar la següent web: Liberalisme. Tot i que els continguts estan per damunt del que necessiteu, us pot ser força útil.

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en Tema 3: Liberalisme i Nacionalisme (1789-1870). Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s