Unificació d’Itàlia i Alemanya.

Molt aviat tots els esdeveniments que hem estat comentant catalitzen en un moviment que assenyala un nou camí per a la major part dels habitants d’Europa. Ja hem dit que el nacionalisme representa una de forces transformadores més importants de l’Europa del  XIX. Per molts homes d’aquest segle, l’objectiu de la unitat  i la independència nacional i la creació de l’estat-nació es converteix en una espècie de fe secular. Aquesta fe, basada en la creença d’un compromís col·lectiu en un destí comú sobre la terra és capaç de fer trontollar els ciments de la vella Europa. Fins ara els antics monarques han estat assetjats per la conquesta del poder de la burgesia. Ara, la mateixa burgesia, ja instal·lada en el poder va més lluny. Projectant des del passat la metàfora del futur crea una nova representació de l’autoritat política sustentada en la voluntat i els sentiments dels éssers humans (idioma, raça, creença, història, territori, religió). Tots ells, elements comuns d’un destí comú. Diferenciadors respecte als altres. Unificadors, i per tant, precursors d’una convicció sobre la necessitat de la consolidació nacional.

Especialment importants pel futur desenvolupament d’Europa són el moviments d’unificació nacional d’Itàlia i Alemanya.

Unificació italiana

L’Itàlia abans de la unificació, està formada per un conglomerat de territoris força heterogenis. El regne de Sardenya (Savoia o Piemont), governat per Víctor Manel II, que té el bon seny de caminar cap el règim constitucional i per tant contribuir al repte d’alliberar les províncies subjectes al domini austríac i unificar Itàlia sota el model parlamentari i liberal. El gran regne de Nàpols o de les dos Sicílies, governat des de 1735 per una branca dels borbons, amb models de govern de l’Antic Règim. Al centre, tenim els Estats Pontificis amb un Pius IX protegit per Napoleó III i que manté la pervivència d’que ha reprès la política repressiva contra els liberals. Per la seva banda la Llombardia i Venècia estan sota el domini directe d’Àustria i els ducats de la Toscana, Mòdena, Parma i Lucca, també tenen governs absolutistes d’origen austríac.

En mig d’aquesta situació d’amalgama política i territorial un somni il risorgimiento italiano ha anat calant des de la Revolució Francesa i l’època de Napoleó en un desig creixent d’un estat nacional liberal que retorni a la glòria italiana de l’Antiguitat i del Renaixement. Però qui realment generarà el sentiment i la passió per una Itàlia unificada i ho convertirà en una realitat serà Giusseppe Mazzini. Aquest genovès republicà, fundador al 1832 de la Giovine Italia, davant la forta decepció que li provocà la revolució de juliol a França, començarà a proposar la idea de  la Giovine Europa i arrel d’això popularitzarà el concepte de les nacions i de la missió que correspon a cadascuna d’elles procedent de la filosofia alemanya (Fitche i Herder).

Aquest clima romàntic en el que s’han educat les joves generacions recollit per Mazzini i enllaçat amb la tradició revolucionària i jacobina francesa, va madurant cap a posicions cada cop més autònomes centrades en el problema nacional i la iniciativa popular.

Si Mazzini és l’intel·lectual, Cavour és el pragmàtic. Camile da Cavour, primer ministre de Víctor Manel I de Savoia, home de qualitats excepcionals i amb un gran prestigi com a patriota gràcies a les pàgines de Il Risorgimiento, convertirà el Piemont en un model de progrés civil i econòmic a imitar per la resta d’Itàlia. Ell generarà les condicions necessàries per a la construcció del futur regne italià.

Finalment  Garibaldi, la contrafigura, el revolucionari de barricada, amb la suficient capacitat per arrossegar a les masses amb la seva capacitat d’oratòria apassionada, el defensor de l’Itàlia republicana.

Cavour que amb una excel·lent capacitat diplomàtica aconsegueix fer entrar al Piemont en la guerra de Crimea, i participar a les converses de pau . Més tard consolida una important amistat amb Napoleó III, a canvi de la cessió de Niça i Savoia, i acte seguit provoca la guerra contra Àustria, que és derrotada a Magenta i Solferino. Tota Itàlia central des de la Toscana fins Ombria es revolta, unint-se a Sardenya. Nàpols cau sota la pressió dels Mil Garibaldinis, l’estat borbó s’ensorra.

Queden per integrar Venècia en mans d’Àustria i Roma en mans del Vaticà. Amb la guerra austro-prussiana, al 1866 Itàlia aprofitarà per annexionar-se Venecià. Quan esclati la guerra entre Prussià i França (1870) caurà Roma.

Enllaç recomanat: Unificació d’Itàlia – Bloc Sapiens

                                Unificació d’Itàlia – Buxxaweb

Vídeo: Unificació italiana

Unificació alemana

Una Alemanya desunida, element indispensable pel manteniment de l’estatus quo centreeuropeu, té els seus principals beneficiaris a França i a Rússia. El nacionalisme alemany sorgeix com a conseqüència del descontent davant d’aquesta situació. Molts pensadors mantenen que Alemanya és diferent (la filosofia hegeliana glorifica les lleialtats de grup i el principis col·lectivistes).

Al 1815, la confederació germànica està formada per 39 estats dels quals Àustria i Prussià són els més importants. Al 1834 Prussià forma una Unió Duanera, que unifica en l’aspecte comercial a la major part dels estats del nord. Alemanya creix i aquest creixement, unit a un exagerat respecte per l’estat i la força i una certa tendència a acceptar qualsevol esdeveniment afortunat com el “judici de la història”, els prepara per a ser unificats per Prussià.

La figura clau de tot el procés és Otto Von Bismark,  un junker de Bradenburg, a l’est de l’Elba. No entrarem aquí en l’intent d’analitzar la seva personalitat, però si anotarem el seu geni polític, primer a favor de la primacia de Prussià, després per aconseguir la unificació d’Alemanya, més tard al servei d’una Alemanya unida i finalment per implantar un nou sistema d’equilibri que substituís al de Viena. Sens dubte el primer gran èxit cap a la unificació és l’aïllament d’Àustria. El canceller de ferro aprofitant que ha estat ambaixador a Rússia  provoca un acostament amb el tsar separant a les dos potències sorgides de Viena (1815)

Bismark és un estadista, instrumentalitzarà qualsevol idea o pensament que li permeti aconseguir els seus objectius. El sentiment nacional en l’annexió dels ducats danesos d’Holstein i Schleswig. El perill és enorme per Àustria ja que en definitiva el procés iniciat amb l’annexió dels ducats implica un cert reconeixement de la iniciativa prussiana en la unificació d’Alemanya. El següent pas va és la guerra contra Àustria, les velles glòries de l’imperi ja pertanyen al passat, la victòria serà aclaparadora. El següent obstacle per la política bismarkiana és França. La qüestió queda tancada amb un enfrontament militar pretextat per la successió al tro espanyol (Revolució de la Gloriosa a Espanya 1868). La guerra franco-prussiana (1870) permet la consumació de la unificació.

El 18 de gener de 1871 el rei de Prussià (Frederic Guillem IV) és proclamat emperador alemany, s’ha fundat el II Reich. La unió alemanya  transforma Europa anul·lant la sentència de Viena (1815), però també la pau de Westfalia (1648). L’estat alemany és converteix en el més fort del continent europeu. Industrialitzat a partir de 1870, anirà desbancant a Gran Bretanya com a potència econòmica.

Bismark construeix un gegant, un Imperi format per una federació de monarquies basades cascuna d’elles en el dret diví. Un Reichstag escollit per sufragi universal masculí, però amb uns ministres responsables davant de l’Emperador, no davant la cambra escollida. En realitat l’Imperi alemany serà prussià, igual que el seu exèrcit i la seva aristocràcia.

Vídeo I: Unificació d’Alemanya

Vídeo II: Unificació d’Alemanya

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 3: Liberalisme i Nacionalisme (1789-1870) i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s