Segona Revolució Industrial (1870-1910)

Amb la Segona Revolució Industrial, entrem de ple en l’era del mercat mundial.  Els productes arriben a totes parts, gràcies a la millora en els mitjans de transport (ferrocarril, vaixell) i a les millores tecnològiques. Països com Bèlgica i Estats Units s’incorporen a la industrialització. A molts llocs s’adopten mesures lliurecanvistes, malgrat que poques economies podran aguantar l’enorme competència que això significa i tornaran al proteccionisme (Espanya per exemple). Es generalitza una dinàmica d’intercanvis caracteritzada pel subministrament de productes manufacturats pels països industrialitzats (Anglaterra, Bèlgica), de productes agrícoles (Austràlia, Argentina), de matèries primeres etc.

Augmenta la circulació de moneda i la dels nous instruments financers (crèdits bancaris, accions en borsa). Apareixen els primers monopolis i les grans concentracions empresarialsconseqüència de les fortes inversions de capital necessari per tirar endavant els nous procediments tecnològics (la Standard Oil fundada per Rockefeller al 1882, la Dynamite Trust Ltd. fundada per Nobel al 1886).

Apareix un nou tipus d’empresari l’home d’empresa. John D. Rockefeller en el petroli, Andrew Carnegie en l’acer, John Pierpont Morgan en la banca, César Ritz en la hoteleria, Adolphe y Edouard-Jean Cointreau  i Henri-Louis Pernod en els licors i molts altres que canvien totalment el model de petita empresa familiar característica de la primera meitat de segle. Nous models d’empresa que permeten diversificar el risc d’inversions. Primer seran les integracions horitzontals, fusions d’empreses del mateix sector econòmic, després vindran les integracions verticals, en la que una mateixa empresa crea filials per controlar tot el procés d’una activitat (Rockefeler funda a banda d’empreses de petroli, d’autobusos, de distribució, de transports en general). Ha aparegut una nova forma de poder capaç de sortejar les lleis dels diferents països i decidir esdeveniments fora del seu àmbit natural d’actuació. Un poder desconegut per l’home del carrer que preocupa a polítics i juristes fins als nostres dies

Amb l‘avenç tecnològic apareixen noves fonts d’energia, que prenen el relleu al carbó al llarg de la segona meitat del segle XIX, l’electricitat i el petroli. Es comencen  a fabricar generadors d’electricitat, amb imants al principi, amb bateries que proporcionen corrent contínua més tard. Al 1881 a l’Exposició Universal de París, es presenten generadors de corrent alterna. Als anys 80 Edison acaba els seus experiments (la primera bombeta es fabricarà al 1879) i s’inicia la carrera per l’enllumenat elèctric. La invenció del motor de combustió intern i la màquina dièsel permeten que en les dècades anteriors a 1914 circulin automòbils, avions i submarins. El telèfon, el telègraf i la ràdio oferiran camps d’aplicació insospitats.

La indústria elèctrica constitueix per si mateixa un dels motors bàsics d’aquesta segona revolució industrial. Però també la indústria química amb la producció de sosa, de fosfats, nitrats i carbonats, d’àcid sulfúric, tints artificials etc. La indústria del metall pren una forta embranzida gràcies a la utilització de l’alumini, del níquel i el cinc. Tots ells de múltiples aplicacions industrials però sense arribar a desplaçar el ferro que segueix sent el principal motor industrial. Aquesta indústria amb la conversió del ferro en acer i la possibilitat de doblegar i unir les bigues revolucionarà tècnicament l’arquitectura (Eiffel 1889). L’acer s’utilitzarà en la indústria d’armament. Definitivament l’electricitat, el motor d’explosió, el petroli i les indústries químiques canviaran totalment el panorama industrial a finals del segle XIX

Però paral·lelament als progressos i als invents, apareixen les crisis. Mai el món ha estat tant unificat econòmicament. S’ha creat un mercat mundial, les mercaderies es mouen en totes direccions. Es compra i es ven a preus mundials més o menys uniformes. Però a la vegada que es gaudeix d’aquest tipus d’unificació, també s’estableix per primer cop la competència entre les diferents parts del planeta.  Aquest capitalisme no regulat del segle XIX aconsegueix alimentar una població creixent i aquesta és una de les grans avantatges, però l’equilibri és precari. El sistema travessa cicles de creixement i de prosperitat (definits ja molt aviat per Joseph Clement Juglar 1860) i malgrat que en general els economistes s’ esforçaran per mesurar aquestes oscil·lacions i per intentar explicar-les (Joseph Kitchin, Nicolai Kondratieff), les explicacions seran  totes parcials. Cap d’elles explicaran el perquè de les crisis. Algunes argumentaran que la caiguda de les cotitzacions en borsa és directament proporcional al nivell anterior d’especulació desenfrenada. Altres simplement es limitaran a especular amb llistats relacionats de possibles causes, com la  feta a la de 1873, crisi igual a: disminució de la producció d’or, caiguda de preus, superproducció i atur, …

Les crisis vindran determinades per crestes, punts superiors d’inversió que marquen el pas de l’expansió a la depressió. En una economia global, com la de finals del segle XIX,  la tendència serà a coincidir en tots els països integrats del sistema. Per tant seran crisis mundials.

Al 1870 Europa Occidental i Estats Units adoptaran el patró or (Anglaterra ja ho havia fet al 1816). Totes les monedes es canviaran amb un valor similar, permetent un comerç multilateral donat que en definitiva totes les monedes dels països civilitzats, en  principi, valen el mateix. Aquells països que no tinguin reserves d’or en sortiran perjudicats.

La creació d’aquest mercat mundial integrat, el finançament i el desenvolupament de països fora d’Europa, es basarà, a partir de 1870 en l’expansió i el crèdit. La major part de les vegades, aquestes variables no estaran a l’alçada de les circumstàncies. Per evitar aquesta inseguretat els governs adoptaran mesures excepcionals (proteccionisme, legislacions de seguretat social i de benestar). Per la seva banda la classe treballadora s’organitzarà en sindicats de classe,  pressionant per evitar o pal·liar els aspectes més desagradables d’aquest capitalisme no regulat.

Aviat el model de capitalisme del XIX que coneixem amb el nom de laissez-faire entrarà en crisi i començarà a ser qüestionat.

Enllaços recomanats:

La Segona Revolució Industrial.

El Taylorisme.

El fordisme. L’exemple del Ford model T.

Res millor per entendre el taylorisme que aquest fragment de Temps Moderns de Chaplin:

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 5: La Dominació Europea del Món (1870-1914) i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s