Àfrica: l’expansió colonial a finals del segle XIX

Àfrica entre 1885 i 1914

A finals del segle XIX Europa es prepara per assolir nous reptes. L’expansió a través dels mars i els continents n’és l’expressió més directa. Moren vells imperis i en neixen de nous. El món comença a pivotar al voltant del vell continent que sense saber-ho s’atansa cap a la fi de la seva hegemonia, mentre un nou estat a l’altra costat de l’atlàntic gràcies a la seva política no intervencionista (Monroe Amèrica pels americans) es prepara per dirigir un nou món.

El gran capitalisme del que hem parlat i l’imperialisme del que estem a punt de fer referència es confonen de totes totes. L’expansió de països com Gran Bretanya, Estats Units, França, en menor mesura Bèlgica i Holanda i més tard Alemanya, respon a les necessitats expansives de l’economia monopolista occidental, que necessita crear grans imperis colonials sotmesos al control polític de les seves respectives metròpolis. No ens enganyem, les poderoses unitats imperials que es  creen al llarg del segle XIX ho són perquè controlen extensos mercats, monopolitzen la producció de matèries primeres i disposen de capitals sanejats. Aquesta intervenció política amaga un proletariat d’estats, sotmesos a la dictadura de les grans potències. Però aquesta projecció imperialista repercuteix negativament en la pau i la prosperitat europees, generant un clima bel·licista que es projecta cap el segle XX.

En definitiva i utilitzant paraules de Pasquale Villani: “És possible rastrejar els antecedents de l’expansionisme i de l’imperialisme europeus en temps més o menys llunyans, recordant els grans imperis espanyol, portuguès i holandès, o les més recents conquestes colonials angleses i franceses. (…) L’exaltació de la potència nacional i imperial, de la primacia de la raça blanca, o britànica, o alemanya, el triomf del darwinisme social i del cientifisme positivista acompanyen i sostenen la política d’expansió colonial i econòmica”.

A partir d’aquest moment el que era colonialisme es converteix definitivament en imperialisme. I queda clar a finals del segle XIX tal i com deia l’estadista francès Leon Gambettaper ser una gran potència o convertir-s’hi cal colonitzar.

Àfrica 1883-90.

Durant segles els europeus solament coneixen les costes del continent negre. Missioners, exploradors i alguns aventurers són els primers en penetrar a l’interior del continent i entrar en contacte amb unes poblacions agrícoles i ramaderes, sense llenguatge escrit, ni estructures polítiques consolidades en el temps.

Probablement la parella històrica més coneguda és la de Livingston i Stanley. El primer en arribar a Àfrica al voltant de 1841 és Livingston com a metge missioner. Les seves exploracions el duen al riu Zambeze essent el primer en contemplar les immenses Cascades Victòria. Stanley, un periodista nord-americà contractat pel Herald Tribune de Nova York per investigar la possible desaparició del metge. Quan Stanley arriba a Àfrica entén ràpidament les immenses possibilitats econòmiques del continent. Torna a Europa i s’associa amb el rei Leopold II de Bèlgica per l’explotació econòmica del territori creant l’Associació Internacional del Congo 1878.

Així s’inicia la penetració europea al continent. Molt aviat altres aventurers fan un procés similar al de Stanley, qui amb la seva companyia privada va signant pactes amb els diferents caps locals per l’ocupació i explotació del territorial. L’explorador alemany Karl Peters a l’interior de Zanzíbar a tota l’Àfrica Oriental. El francès Brazza que reivindica junt al riu Congo un territori més gran que França.

Conferència de Berlín 1885

Conferència de Berlín 1885

Donat que la situació es comença a complicar, i malgrat que pocs governs creuen en la rendibilitat econòmica d’una colonització en tota regla, del novembre de 1884 a febrer de 1885 Bismark organitza l’anomenada Conferència de Berlín. Es tracta d’organitzar i planificar les diferents esferes d’influència dels països europeus interessats en el continent. A Berlín s’arriba a un seguit d’acords que si bé no tenen excessiva transcendència posterior  intensifiquen la carrera per ocupar Àfrica.

Posicions a Àfrica a partir de la Conferència de Berlín.

  • Àfrica occidental:

Anglaterra ocupa la zona del Níger (centre neuràlgic del seu comerç). Al 1885 estableix un protectorat de la Costa de Camerun a Lagos. La Companyia Real del Níger és autoritzada a signar tractats, governar i monopolitzar el comerç a la zona del protectorat.

França: amb les guerres del Marroc, es queda amb quasi la totalitat de la resta de l’Àfrica Occidental. França està pressionada pels militars i els administradors residents a la zona, partidaris de l’expansió a partir de Senegal i altres petites possessions fins tenir tot l’interior d’Àfrica Occidental (Algèria fins el Congo). Al 1890 encara no s’ha enfrontat als grans estats islàmics que poden comprometre el seu predomini al Sudan Occidental, però ja ha ocupat gran part de la regió que va del Senegal a Costa d’Or i es comença a preparar per la penetració cap l’Alt Volga i el curs mig del Níger.

Alemanya: fa poques reivindicacions a la zona donat que no hi han companyies disposades a arriscar capital.

  • Àfrica Oriental:

Anglaterra: valor estratègic de la zona com a conseqüència de la frontera amb l’oceà Índic i l’Orient Mig i d’aquí amb l’Índia. Objectiu la formació d’un imperi colonial que anés de Mombasa al Llac Victòria.

Alemanya: poc interessada en la zona, a Bismark l’interessa el reconeixement dels interessos de la Companyia de l’Àfrica Oriental de Karl Peters.
Itàlia:s’assegura la zona d’Assab, al mar Roig, per raons de prestigi, però realment te poc potencial econòmic per dur a terme grans projectes de penetració.

  • Àfrica Central: 

Al 1884 hi han pocs interessos polítics a la zona. Anglaterra acabarà establint un protectorat al 1890 que és controlat per Cecil Rhodes i la seva Companyia de Sud-Àfrica (regions al nord de Bechuanalandia i el Transvaal).

 Vídeo Arte Història: La Colonització d’Àfrica

Advertisements

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 5: La Dominació Europea del Món (1870-1914) i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s