Colonialisme: antecedents i causes

El Colonialisme com a fenomen de l’últim terç dels segle XIX té el seu origen en la lògica interna d’esdeveniments com la revolució industrial, el procés de canvi polític que representen les Revolucions Liberals i les unificacions d’Itàlia i Alemanya.

Parlem de colonialisme i imperialisme, perquè de fet el procés d’explotació iniciat a les darreries del segle XIX, fonamentalment al continent africà, va ser més l’inici d’una relació de dominació que la simple explotació d’uns recursos naturals més o menys escassos als països desenvolupats. Tant va ser així, que aquella incipient dominació no va desaparèixer amb el procés de descolonització iniciat després de la Segona Guerra Mundial, sinó que es reconvertí en el que s’anomenarà el neocolonialisme durant el període de Guerra Freda i el que avui mateix alguns ja defineixen com Globalització.

Però quin n’és l’origen del fenomen?. Anem a pams. Europa i els seus països ja havien iniciat a principis del segle XVI la penetració colonitzadora al continent americà.  La independència d’aquelles colònies a finals del segle XVII i principis del XVIII deixaran a les diferents potències colonials europees amb la necessitat de trobar nous territoris per explotar i colonitzar. De fet si fem cas a la historiografia clàssica, els descobriments geogràfics de l’època moderna van ser el resultat d’una necessitat econòmica de primer ordre, l’obertura d’una via marítima de comunicació amb Àsia donada la inestabilitat del mar Mediterrani davant la presència sarraïna. Aquesta necessitat inicià una nova etapa històrica en la qual nacions com Espanya, Portugal al principi i més tard Anglaterra, França i Holanda van construint importants imperis.

Aquesta expansió colonial que va durar fins a finals del segle XVIII, es coneix com colonialisme comercial precapitalista, o si es vol, colonialisme modern mercantilista. Rep aquest nom precisament perquè la seva base és mercantilista.

Ja hem explicat a classe què és el mercantilisme, però no estarà de més recordar alguns elements importants. Breument, el mercantilisme defensa el comerç i els seus beneficis i en conseqüència l’Estat dels segle XVI exerceix un fort intervencionisme social i econòmic per tal d’afavorir les exportacions pròpies (taxes duaneres favorables) i dificultar les importacions. El mercat és poder. Es tracta d’atraure el màxim possible de riquesa, és a dir metalls preciosos (or i plata) o en el seu defecte moneda. Cap país escapa a aquest tipus de plantejament econòmic. A França, Colbert, ministre d’economia de Lluis XIV, ho té molt clar i la seva visió preparà a la França moderna per la vertadera aventura colonial, al dotar-la d’una marina competitiva i una legislació comercial adequada pels temps que venen. Anglaterra amb les Actes de Navegació, aconseguirà una important supremacia comercial

En definitiva el mercantilisme és la resposta a una realitat econòmica nova, que a partir del segle XVI estructura en un mateix sistema les relacions comercials dels continents, que queden a partir d’aquest moment units.

Per tant aquesta projecció europea sobre altres continents i el seu impacte posterior, és l’element clau que ens permet explicar l’evolució natural del fenomen de penetració econòmica sobre altres països i realitats.

A principis del segle XIX i fins el 1870, es produeix la Revolució Industrial i l’evolució del sistema mercantil cap un capitalisme premonopolista. És el que coneixem com capitalisme industrial.

Si durant el període anterior (s. XVI a XVIII) la presència colonial havia quedat limitada a l’Atlàntic, l’Índic i el Pacífic, és a dir, al comerç marítim i per tant a una penetració molt tímida cap l’interior dels territoris continentals, si exceptuem Amèrica del sud. A partir del segle XIX assistirem a la colonització i ocupació europea de àmplies zones interiors d’Àsia i Àfrica.

Si fins aquest moment el colonialisme havia estat essencialment comercial i per tant econòmic, a partir d’aquest moment l’haurem d’entendre també amb una forta base social, política i cultural. Els antics imperis havien estat marítims i mercantils i els comerciants europeus compraven productes produïts en els països d’origen, sense interessar-se pels territoris. Aquesta clara tendència europea a l’expansió considerava innecessària la influència política a les àrees amb les que s’estava negociant, es tractava d’obtenir un seguit de matèries primeres escasses o excessivament cares als diferents països europeus.

Aquesta visió canvia amb la nova onada expansiva del segle XIX.

Raons de l’expansió a partir de 1870.

Factors econòmics.

Les interpretacions que existeixen sobre el fenomen imperialista tal i com es defineix a la tercera fase del capitalisme monopolista occidental són molt variades. Iniciem aquestes amb la ja molt coneguda interpretació de Lenin en el seu llibre “L’imperialisme fase superior del capitalisme” (1916), on indica com a causa fonamental de tot el procés d’expansió europea posterior a 1870 les pressions econòmiques que hi ha en els diferents països europeus com a conseqüència de la saturació del mercat i les enormes dificultats per invertir els diners.

Lenin interpreta que l’enorme desenvolupament del sistema capitalista, amb la industrialització, la concentració de capital en trust i cartels, i la gran importància dels bancs provoquen la necessitat d’obrir mercats cap ultramar. Aquí ja no estem parlant de simples relacions comercials de compravenda de productes sinó de la necessitat d’obtenir matèries primeres que la indústria europea està devorant en quantitats astronòmiques (cotó, lli, llavors …), fonts d’energia (carbó, més tard petroli); més la necessitat de trobar mercats nous on col·locar l’enorme producció industrial d’Europa. Les nacions, els estats es veuen obligats a realitzar annexions territorials i polítiques que garanteixin les inversions a curt, mig i llarg termini.

Una altra interpretació la trobem en la crisi de 1873, amb una caiguda en picat dels preus i la conseqüent reacció proteccionista de les potències amb el que es fa necessària la recerca de nous mercats que no estiguin protegits per barreres duaneres.

Us proposo la següent lectura d’un petit paràgraf d’un manual clàssic d’Història Contemporània, el de R. Palmer & J. Colton, en el que crec queda molt clara la necessitat vital de protegir l’enorme inversió que el capitalisme europeu va fer a les acaballes del segle XIX a Àfrica, fonamentalment, però també a altres punt del planeta.

“Amb el nou imperialisme els europeus no es van acontentar amb comprar el que els mercaders nadius els hi oferien. Volien articles d’un tipus i d’una quantitat que els mètodes manuals preindustrials no els hi podien oferir. Varen penetrar en els països <endarrerits>. Varen invertir capital, varen organitzar mines, plantacions, molls, dipòsits, fàbriques, refineries, ferrocarrils, vies de navegació fluvial i bancs. Varen construir oficines, cases, hotels, clubs …A l’apoderar-se de la vida productiva del país, varen transformar a gran part de la població local en assalariats dels propietaris estrangers…”.

Prou clarificador, espero. Pensem, que econòmicament la vida europea necessita uns bens materials. Fins i tot, la classe treballadora s’havia acostumat a prendre cafè o te tots els dies, productes que solament es podien trobar als tròpics. Europa, després de la Guerra Civil americana passa a dependre cada cop més d’Àfrica i Orient per obtenir cotó. El petroli i el cautxú es converteixen en matèries de primer ordre. En general a finals del segle XIX el món es comença a globalitzar.

Factors demogràfics.

L’augment de la pressió demogràfica a molts dels països europeus és un altra dels factors determinants que provoca l’expansió imperialista. Entre 1800 a 1930 quaranta milions d’europeus abandonen les seves llars per emigrar a Amèrica o a altres continents. (Europa va passar de tenir 190 milions  d’habitants al 1815 a 300 milions al 1870).

Prou significatives les dades. Tanta pressió demogràfica tenia que generar tensions difícils de suportar per una societat en constant transformació com és l’europea de finals de segle.

Augment demogràfic – superpoblació – emigració – colonització, massa simple, malgrat que en teoria ho podem afirmar, la realitat és força més complexa.

Factors polítics.

De fet estem parlant de prestigi. Estratègies geopolítiques que tindran com objectiu el control de determinat territori per tal d’afavorir l’expansió econòmica o simplement determinar la supremacia d’un país sobre un altre.

França intenta esborrar la vergonyosa derrota de 1870 davant Prussià. Anglaterra està interessada en mantenir una certa posició d’avantatge estratègica a partir de les línies marítimes del seu imperi, factor que determina la forta aposta que fa per Àfrica. Espanya vol superar la crisi després de la derrota colonial del 98.

En definitiva un seguit d’interessos de caràcter polític que es van encadenant i provoquen que a una conquesta n’hi segueixi una de nova i així successivament fins la construcció d’un imperi,

Factors ideològics.

Parlarem de nacionalisme com font justificadora de la penetració en els territoris d’altres països. Com diu Max Weber, després d’un petit període de competència pacífica es passa a la utilització de la força per decidir el grau de participació de cada nació en el domini de la terra.

Parlem també de la missió civilitzadora. De la supremacia de la raça blanca sobre la resta de pobles. L’etnocentrisme característic del segle XIX pretén dur als pobles atraçats educació, sanitat, nous estils de vida etc. Aquesta visió es veurà reforçada pel darwinisme i l’antropologia que justificaran la visió de superioritat ètnica dels occidentals. La tasca missionera, evangelitzadora, reforçarà aquesta idea eurocèntrica.

Tanmateix, les societats geogràfiques i científiques, àvides de nous coneixements i de descobriments per la ciència, també van contribuir a l’expansió del model colonial contemporani.

Enllaços recomanats:

Imperialisme i colonialisme.

Esquemes per repassar l’imperialisme.

Factors de l’expansió colonial.

Advertisements

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en Tema 5: La Dominació Europea del Món (1870-1914). Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s