El crac de 1929

Ja hem vist com al 1919 John Maynard Keynes, criticava durament les condicions dels Tractats de Pau de la 1ª Guerra Mundial i especialment la duresa de les indemnitzacions econòmiques que Alemanya quedava obligada a pagar.

La Conferència de Gènova de 1922, representa l’intent de reconstruir l’ordre econòmic internacional i de superar la crisi provocada per la guerra. El Pla Dawes del 1924 intenta   que Alemanya pugui fer front a les seves responsabilitats econòmiques i que així els seus creditors també ho puguin fer amb els Estats Units. Al 1925 la Conferència de Locarno, dona lloc a una nova etapa, Alemanya es admesa a la Societat de Nacions, es revisen i disminueixen les indemnitzacions i s’intensifiquen els intercanvis i les transferències de capital. Entrem en un període de boom econòmic il·lusori.

Les conseqüències d’aquesta situació es reflectiran ràpidament amb problemes monetaris a nivell internacional, provocant manca de solvència en moltes de les economies occidentals i de manera molt especial l’alemanya.

La situació provoca que la major part de les operacions econòmiques d’Europa i Estats Units es basin en el crèdit. Un crèdit que es pretén pagar amb els beneficis obtinguts dels crèdits bancaris. Tothom comença a confiar en aquests  beneficis, des de l’inversor netament especulatiu que inverteix en ferrocarrils o carreteres, fins al treballador que ho fa en borsa per obtenir-ne major rendibilitat.

Mai s’havien donat tantes contradiccions en el desenvolupament econòmic mundial.  Per un costat un sistema d’intercanvi monetari com el patró or en crisi total com a conseqüència de l’enorme fluctuació monetària, que trenca el sistema monetari internacional. Per l’altra dos fenòmens que agreugen encara més la situació, l’especulació i la superproducció. A tot això cal sumar-hi la tendència intervencionista de l’estat en l’economia.

Mai es retornarà a la situació prebèl·lica del laissez faire. De fet els drets duaners i les tarifes de protecció  defineixen per si mateixos un panorama de caràcter proteccionista, però amb una necessitat important d’exportació i importació. Evidentment la guerra ha suposat pels països bel·ligerants enormes necessitats d’importacions, pels neutrals acumulació de recursos. Al final del conflicte els uns esgoten les seves reserves i s’empobreixen, els altres augmenten els seus potencials econòmics. El panorama internacional ha canviat, Gran Bretanya deix de ser el centre econòmic i comercial i passa a ser-ho Estat Units.

Al voltant de 1929 arribem a una situació crítica. La superproducció industrial i agrícola supera en molt la possibilitat de consum. Tenim dos hipòtesis per explicar aquesta situació. Per un costat una producció real excessiva com a conseqüència, en el cas industrial de la reactivació econòmica d’Europa i la no reducció en la producció d’altres àrees mundials sumades al procés productiu durant la guerra, i en el cas agrícola un seguit de collites excepcionalment bones a partir de 1925. L’altra hipòtesi seria la dèbil capacitat adquisitiva  i per tant un consum baix de la major part de la població.

De fet la crisi va més enllà d’un anàlisi econòmic o sociològic, cal anar cap una explicació més complexa que englobi fenòmens econòmics i polítics a nivell internacional.

Com hem vist, l’economia capitalista mundial està assentada en un delicat i a la vegada complicat mecanisme, en el qual una crisi produïda en una de les parts es transmet amb molta facilitat a la resta del sistema (fixem-nos com de fet estem començant a parlar de globalització). Moltes mercaderies queden regulades per una llei de l’oferta i la demanda de dimensions mundials. Hi ha una especialització econòmica per zones que provoca que països sencers, o àmplies zones econòmiques del planeta depenguin d’uns pocs articles per comercialitzar en el mercat mundial. Una gran part de la producció queda finançada per crèdits.

Abans de la caiguda de Wall Street s’observen indicadors de que alguna cosa no va bé. Ja al 1927 Estats Units assisteix a una contracció del sector automobilístic (22%) i en general de la construcció, els índex globals de producció cauen per sota de la mitjana de 1925. La situació superada gràcies a la baixada dels tipus d’interès, no podrà superar al 1929  les contradiccions internes d’un sistema basat en una especulació en la que els fons de referència no estaven recolzats per sectors realment productius.

La depressió en sentit estricte comença al mercat d’accions i amb una crisi financera sense precedents. Al setembre de 1929 la tendència a l’alça de la borsa de Nova York es comença a estabilitzar i amaga una certa caiguda de valors. A l’octubre cauen els preus de la indústria metal·lúrgica i en conseqüència els beneficis, especialment els del sector automobilístic. Ràpidament es produeix una explosió de vendes que es aturada per la compra d’accions per la Banca Morgan. Però a finals de mes els valors cauen un 40 % i en els tres anys següents el valor mig de 50 accions industrials passa de 252 a 61. Durant aquests tres anys 5.000 bancs nord-americans es veuen obligats a tancar. Dels mercats financers la crisi passa a la indústria i dels Estats Units a la resta del món.

Els efectes generals de la gran depressió dinamitaran la producció industrial, provocaran una caiguda espectacular dels preus agrícoles, un augment sense precedents de l’atur i una contracció general del comerç internacional. Ni els recursos tradicionals del proteccionisme (llei de Smoot-Hawley a Estats Units, Drets Imperials a Anglaterra), ni la devaluació monetària, ni el retorn al patró or aconseguiran millorar la situació.

El crac del 29 demostra que una economia no es pot recolzar preferentment en els diners i oblidar el consum i la producció.

crac 1929 esquema eeuu

Esquema. Crac 1929 USA.
Font: blocs.sapines.cat

Podem establir per acabar una petita classificació feta per M. Niveau a la seva Història dels fets econòmics contemporanis, on estableix uns fets conjunturals  que explicarien la crisi a Estats Units i uns fets estructurals que explicarien la seva extensió a la resta del món.La nova administració nord-americana del president Hoover va intentar aturar el procés de deflació mitjançant l’abaratiment del diner i ajudes puntuals a l’economia. Els tipus d’interès van baixar fins situar-se al 1930 al voltant del 2’5%, es va incentivar la producció industrial a partir de desgravacions fiscals amb el compromís empresarial de no fer acomiadaments ni retallades salarials. Semblava que la crisi s’havia aturat però l’augment de les tarifes de protecció de les importacions la fer repuntar. L’efecte dominó va fer que l’economia internacional es fragmentés en un seguit de sistemes econòmics nacionals molt competitius entre ells.

Veiem-ne  el resultat:

La reacció en cadena de fets conjunturals:

  • Crac bancari que limita la capacitat de crèdit i augmenta la desconfiança en el sistema.
  • Immobilització d’or i bitllets que paralitza la inversió.
  • Caiguda de preus que redueix la capacitat de compra dels productors.
  • Condicionants psicològics que desmotiven a consumidors i productors.

Els fets estructurals serien:

  • Dimensions mundials de l’economia americana i les seves exportacions de capitals.
  • Repatriació de capitals, fonamentalment d’Alemanya i en conseqüència manca de finançament intern.

En  general i seguint a Niveau s’acaba el capitalisme típic del segle XIX per donar pas al capitalisme modern que sorgirà amb força un cop acabada la 2ª Guerra Mundial. El crac de 1929 n’és el símptoma del desajust.

Enllaç recomanat: Els feliços anys 20 ( Bloc Sapiens)

Vídeo: El món després de la Gran Guerra.

Vídeo: París locos años 20.

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 8: El crac de 1929 i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s