La República de Weimar i les democràcies occidentals davant la crisi.

La fi de la 1ª Guerra Mundial va significar per Alemanya l’entrada en una nova era. Al 1918 va ser proclamada la República. El socialdemòcrata Fritz Ebert va formar un govern de clara tendència soviètica, però va ser una revolució sense revolucionaris. De fet l’augment de poder del partit comunista alemany va desplaçar a la socialdemocràcia cap al centre, la seva posició es va complicar i de fet quan al 1919 els anomenats espartaquistes van intentar un cop de mà. La por a l’esquerra marxista representada per Rosa Luxemburg i Liebknecht va provocar una reacció conservadora,  la revolució va ser esclafada i els seus líders assassinats.

Pocs mesos després una Assemblea Constituent va proclamar la República que dirigiria els destins d’Alemanya des de 1919 fins l’arribada al poder de Hitler al 1933. Al principi, la República de Weimar era molt democràtica, incorporava el sufragi universal, inclòs el vot femení i la representació proporcional. Però lluny d’iniciar-se reformes de la propietat de la terra, nacionalitzacions etc, la socialdemocràcia domesticada com estava va organitzar un sistema de democràcia burgesa eficient amb un poder central amb àmplies atribucions. Fritz Ebert va ser nomenat president del Reich, ben aviat es va tenir que enfrontar a un intent de cop d’estat dels militars més reaccionaris, el push de Kapp i Ludendorff. Mentre la república intentava sobreviure a les seves pròpies contradiccions les bandes armades antidemocràtiques i reaccionàries van anar proliferant, el propi Hitler va organitzar a la ciutat de Munich al 1923 una revolta avortada.

Realment la situació era tensa. Amb les compensacions territorials i econòmiques imposades pel Tractat de Versalles i  la crisi interna, era molt difícil mantenir l’estabilitat. L’any 1923 un fet tendirà a radicalitzar la situació, l’ocupació francesa de la zona del Rhur. Al 1924 el pla Dawes facilitava als alemanys el pagament de les reparacions de guerra. L’any 1925 les potències europees es reunien a la ciutat de Locarno, per signar un seguit de tractats que garantissin la pau. Alemanya acceptava les fronteres de l’est i l’oest i renunciava voluntàriament a l’ús de la violència. Al mateix 1925 era escollit president de la república Hindemburg, a qui recolzaran els nacionalistes, els militars i els antics monàrquics, l’aventura liberal havia acabat. Al 1926 el Reich ingressava a la Societat de Nacions. Alemanya es començava a preparar per la 2ª Guerra Mundial. És evident que les arrels de la guerra, com veurem més endavant, no es poden reduir a la República de Weimar, però si que és cert que si els signants dels acords de Locarno els haguessin respectat, probablement s’hauria pogut evitar.

El Regne Unit seguia representant, un cop acabada la guerra, al liberalisme clàssic del segle XIX, tant en el pla econòmic com polític. Però la seva indústria estava ja obsoleta. Seguia depenen del carbó com a font d’energia, mentre que a la resta del món s’havien imposat ja l’electricitat i el petroli. Les vagues constants, al 1919 les Trade Unions tenien vuit milions d’afiliats, havien provocat un encariment dels salaris i per tant una caiguda dels beneficis empresarials. Solament el capitals invertits a l’estranger i el sector serveis escapaven de la crisi. Políticament governava Lloyd George al front d’una coalició liberal-conservadora, que havia guanyat unes eleccions al 1918 en les que per primer cop van tenir dret de vot les dones.

Els problemes d’Anglaterra al final de la dècada dels anys deu, van ser importants. L’onada de vagues, la qüestió irlandesa amb un nacionalisme vertebrat al voltant del Sinn Féin. El procés d’independència d’Irlanda, que obtindrà la seva separació de la corona al 1938, va provocar la caiguda del govern de Lloyd George al 1922 i la divisió de la illa on l’Ulster quedava sota control britànic, en són alguns dels elements més significatius.

Tota aquesta problemàtica va provocar la tendència al bipartidisme entre conservadors i laboristes. Els successius governs de coalició, Unió Nacional, en el que l’executiu quedava en mans dels conservadors, marcava l’inici del retrocés liberal.

El país canviava, i la pròpia identitat nacional canviava també. Si exceptuem a Winston Churchil i algun irreductible posterior, la idea de l’Imperi començava a passar a un segon pla. La població volia pau i tranquil·litat, i aquest sentiment marcarà els anys 30. Amb un pacifisme fortament arrelat a la societat britànica que provocava que els estudiants d’Oxford declaressin que no estaven disposats a lluitar pel Rei i per la Pàtria, i la Nation Union League que promovia un referèndum al 1935 on es preguntava a la nació si estava d’acord amb la reducció dels armaments, la desaparició de l’exèrcit i de l’armada previ acord internacional, en el que 11 milions de britànics van votar que si, la Gran Bretanya entrava en una nova era, truncada per l’horror d’una nova guerra.

Igual que la resta dels països França va patir els efectes devastadors de la guerra. Amb una economia desfeta per les pèrdues econòmiques i una població en retrocés, els francesos es van concentrar en reconstruir el país.

Diferents coalicions en el poder van fer que els país arribés al final dels anys vint amb una situació de prosperitat, malgrat el no pagament alemany de les reparacions de guerra. Però la crisi econòmica de 1929 va surar la política cap a l’esquerra amb governs de predomini radical en els anys 1932 i 1933. La  manca de resolucions operatives va provocar la pujada de la dreta al poder que dominarà l’escena política fins 1936 amb una utilització exagerada dels decrets-llei.

Al 1934, amb l’experiència de la pujada al poder de Hitler a Alemanya i la clara tendència interna de l’extrema dreta (Creu de Foc), Leon Blum va formar un govern recolzat des de fora pels comunistes. Però les fortes tensions internes del Front Popular, la manca de decisió en la intervenció en la Guerra Civil espanyola i la necessitat de reformes econòmiques que ningú s’atrevia a prendre, sumat a les pressions de la dreta van provocar la caiguda al 1937 de Blum.

La Tercera República estava tocada de mort els gabinets Daladier i Reynauld no van poder fer front a la crisi. La població envellida, amb una taxa de natalitat mínima. Tot explica la posició defensiva i de concòrdia entre 1938 i 1939.

Enllaços recomanats:

Text:  A. Briand: Declaracions sobre el Tractat de Locarno.

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en Tema 9: Democràcies i totalitarismes (1918-39). Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s