El nazisme a Alemanya

No va ser la crisi econòmica la que va donar pas al nazisme a Alemanya. El Partit Nacionalsocialista dels Obrers Alemanys (NSDAP) va néixer al 1920. Adolf Hitler, gràcies a les seves dots d’organitzador va aconseguir que tingués una certa importància. Al 1923 va organitzar el que tindria que haver estat la marxa sobre Berlín (el Push de la cerveseria) imitant la Marxa sobre Roma de Mussolini. L’intent va fracassar i Hitler va ser condemnat a cinc anys de presó, dels quals solament complirà nou mesos, durant els quals escriurà el seu llibre Mein Kampf ( La meva Lluita). D’aquesta experiència el líder nazi extreu la conclusió de que l’única manera de prendre el poder era acceptar les regles de la república i instrumentalitzar-les per aconseguir els seus propòsits.

Ja hem descrit com la República de Weimar es va veure obligada a suportar la pau de Versalles, les reparacions econòmiques de la guerra, la important inflació de 1923 etc. Els republicans van fracassar en l’objectiu d’organitzar canvis socials que democratitzessin la societat alemanya. Després de la guerra a Alemanya va perdurar una violència esporàdica reflectida en un nombre important de grups paramilitars ultranacionalistes, un clima del que se’n va aprofitar Hitler per accedir de forma democràtica al poder.

Qualsevol poble atrapat en aquesta situació s’hauria sentit desconcertat i ressentit. Hitler va monopolitzar la frustració acumulada des del Tractat de Versalles denunciant la democràcia de Weimar, atacant als bolxevics, als capitalistes, als especuladors, però sobre tot als jueus a qui considerava els responsables de la pèrdua de l’esperit nacional alemany el Volk. Amb un discurs populista, els nacionalsocialistes van aconseguir 107 escons al Reichstag al 1930. Al juliol de 1932 van duplicar els seus vots, 230. A finals d’any el president Hinderburg, que ja governava per decret sense recórrer a les lleis, no li va quedar, cap més remei que encarregar un govern de coalició a Hitler, era el 30 de gener de 1933.

En poc menys d’un any Hitler completa una carrera meteòrica en la que obté poders d’excepció del Reichtag, depura als funcionaris contraris a la seva política, força la dissolució de partits i associacions obreres, empresona als principals dirigents de l’oposició i en general posa  fi a la legalitat del Reichtag.

Les noves eleccions de l’any 1934 presenten una única candidatura. El nou parlament aprova que el Fürher  pugui canviar les clàusules de la Constitució. A l’agost mora Hindemburg i Hitler sense abandonar la cancelleria es proclama President. Un referèndum el recolza amb un 88% dels vots a favor. Alemanya deix de ser un Estat Constitucional i es converteix en un Estat Totalitari.

Hitler va nomenar al nou ordre: Tercer Reich. Goebbels com a ministre de propaganda controla els mitjans de comunicació, iniciant la nazificació d’Alemanya  Les lleis de Nuremberg de 1935 creen una nova versió del codi civil, són lleis destinades a la protecció de la sang i l’honor dels alemanys, l’antisemitisme s’accelera. Es prohibeixen els matrimonis mixtes, cap jueu pot ser considerar ciutadà ni ocupar càrrecs públics. Dachau es va fundar al 1933, Auschwitz obrirà les seves portes al 1941.

Poc després de 1933, Alemanya s’havia convertit en una poderosa màquina de guerra. Com deia una dita alemanya de l’època Avui Alemanya, demà el món sencer.

Enllaç recomanat: L’ascens del Partit Nazi

Vídeo: L’inici del nazisme i l’ascens de Hitler al poder.

Vídeo: La nit dels cristalls trencats

Vídeo: Interessant explicació sobre les influències de Joseph Gobbbels en la propaganda actual.

Vídeo: Publicitat i mitjans. El nazisme.

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 9: Democràcies i totalitarismes (1918-39) i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s