La pau de la Segona Guerra Mundial i les conferències aliades durant la guerra.

Poc després de que s’iniciés la guerra les potències bel·ligerants van començar a preparar la pau. Tant els agressors (Alemanya, Itàlia i Japó) com els aliats tenien interessos clars que feien necessaris un seguit de preparatius perquè no es produïssin sorpreses un cop finalitzat el conflicte. Però no tots els països tenien la mateixa visió de la pau. Els països agressors tenien molt clara la necessitat d’espai vital per les seves economies i poblacions. Les potències aliades volien mantenir les posicions guanyades amb anterioritat a la guerra. Els uns i els altres es van repartir part del món durant el conflicte. Però ni tan sols entre els aliats hi havia els mateixos punts de vista.

Anem a veure les diferents posicions:

a) Les potències de l’Eix:

  • Alemanya: volia aconseguir espai vital. Estableix des del principi tres tipus d’ocupació de territoris:

    • Annexió pura i dura dels territoris que considerava propis del Reich.

    • Administració militar.
    • Estats satèl·lit dirigits per dictadures col·laboracionistes.

    • Itàlia: volia esborrar els fracassos anteriors i recuperar la glòria imperial gràcies als territoris conquerits als seus veïns de l’Adriàtic i del Nord d’Àfrica.

    • Japó: volia construir un imperi a l’Àsia, eliminant la presència europea.

b) Les potències aliades:

  • Gran Bretanya: volia mantenir el seu poder polític i econòmic a tot el món, evitant una nova hegemonia alemanya. Juntament amb França tenia la intenció de dilatar l’estatus quo europeu i colonial.

  • Estats Units: continuava amb el seu tradicional aïllament fora del continent americà.

  • URSS:  continuava amb la construcció del socialisme en un sol país.

Aquestes posicions van ser responsables en part de la durada de la guerra i van dificultar l’apropament de posicions dels països aliats, especialment entre la URSS i la resta per preparar la pau.

Entre les conferències preparatòries de la pau, cal que destaquem la que va finalitzar amb la Carta de l’Atlàntic (agost de 1941). On Churchil i Roosevelt, reunits davant de les costes de Terranova van definir els objectius comuns del final de la guerra:

  • Compromís de retornar els seus drets sobirans i l’autogovern a aquells pobles que els havien perdut per la força.

  • Compromís de garantir a tots els pobles del món un accés igual al comerç i recursos mundials.

  • La necessitat de que tots els pobles treballessin conjuntament per aconseguir millorar els nivells de vida i la seguretat econòmica.

  • La convicció de que la Pau de Postguerra asseguraria a tots els homes i dones l’alliberament de la por i la necessitat.

  • La convicció de que s’acabaria amb l’ús de la força i l’agressió per solucionar els conflictes internacionals.

  • Al 1943  es van produir tres reunions més, on els aliats van intentar coordinar els plans militars.

   Casablanca (gener de 1943): Roosevelt i Churchil decideixen el desembarcament a      Sicília i la rendició incondicional de les potències de l’Eix.

     El Caire (novembre de 1943): entre Roosevelt, Churchil i Chang-Kai. Es van decidir les  operacions al Pacífic, la independència de Corea i els territoris ocupats per Japó.

    Teheran(desembre de 1943): Churchil, Roosevelt i Stalin decideixen el desembarcament de Normandia. Tanmateix es van discutir l’ocupació posterior a la fi de la guerra, la desmilitarització del Reich i l’establiment d’una organització internacional per la postguerra.

Però a mesura que Rússia anava avançant cap Alemanya el destí de l’Europa Central i Oriental es converteixen en una qüestió important. Roosevelt no vol entrar en el tema considerant que l’objectiu prioritari abans de parlar de zones d’influència, és el de no fer perillar la coalició aliada i derrotar a Alemanya. Churchil, educat en la tradicional política d’equilibri de potències, té clar que si no s’estableix prèviament al final de la guerra un acord, Rússia no abandonarà alegrement els territoris ocupats a l’Europa Oriental. És així com a l’octubre de 1944 i de pròpia iniciativa concerta una entrevista amb Stalin.

La reunió va delimitar una demarcació de zones d’influència  tal i com segueix:

  • Rússia obtenia el control de Romania i Bulgària
  • Occident hegemonia sobre Grècia.
  • Hongria i Iugoslàvia quedaven com territoris d’influència paritària.

A febrer de 1945, quan els aliats estaven a prop de la victòria, va tenir lloc la Conferència de Ialta entre Churchil, Roosevelt i Stalin.

Malgrat les diferències es va arribar a acords sobre:

  • Polònia: frontera anterior a 1919.
  • L’Europa Oriental: zones d’influència en base als acords previs entre Churchil i Stalin.
  • El futur d’Alemanya: desarmada i dividida en quatre zones d’ocupació (russa, britànica, francesa i nord-americana).
  •  La guerra al llunyà Orient: Stalin accepta la responsabilitat de declarar la guerra a Japó
  • El projecte de Nacions unidesamb un Consell de Seguretat format per membres permanents representants de les grans potències, amb el dret de vetar qualsevol iniciativa en la que no n’estiguin d’acord tots plegats.

Al juliol de 1945 la Conferència de Postdam culmina els preparatius de la Pau. Es van reunir el president nord-americà Truman, el primer ministre britànic Clement Attlee i Stalin, l’únic que repeteix de les anteriors. Bàsicament es van concretar el punts de Ialta sobre el tractament d’Alemanya en la postguerra, la seva desmilitarització, desnazificació, càstig del criminals de guerra.

Enllaços recomanats: El disseny d’un nou ordre mundial. Els tractats de pau.                                             Les tres conferències de pau.

Vídeo: El món després de Ialta

Advertisements

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 10: La 2ª Guerra Mundial (1939-45) i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s