El Pla Marshall

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, el   president dels EUA  Truman estableix una línia ideològica que enfronta llibertat i totalitarisme, enfrontament que reflexa la tensió entre USA i URSS, i que en definitiva delimita l’intervencionisme americà a l’exterior fins els nostres dies. És en aquest model que cal contemplar el Pla Marshall, que si ve es defineix en la intenció d’ajudar als països europeus en el seu procés de reconstrucció econòmica i social, també representa un desig de recomposició política sota el paradigma nord-americà .

Queda clar per tant, que el rellançament econòmic d’Europa s’inscriu dins de la dualitat de blocs generada un cop acabada la Segona Guerra Mundial, en aquest sentit pivota tota la influència al voltant dels Estats Units. La potència econòmica, tecnològica i militar dels EUA  reforçada a partir de la guerra, precisa de la consolidació d’un lideratge que els converteixi en defensors dels interessos i els valors del món occidental, és a dir els valors del sistema capitalista  i de la democràcia com a formula política.

A la tardor de 1947 el Congrés d’Estats Units va discutir i aprovar l’aplicació d’unes mesures econòmiques, encaminades a proporcionar ajut als seus aliats occidentals. El projecte es posa en marxa a la primavera de 1948  i va ser donat a conèixer, d’aquí el seu nom, pel secretari d’Estat general Marshall. El propòsit del European Recovery Plan (ERP), nom oficial del projecte, era la formació d’un bloc ideològic de contenció capaç d’evitar problemes econòmics, socials i polítics a l’àrea d’influència nord-americana. Però amb la sorpresa inicial de la diplomàcia soviètica, l’oferta incloïa a països de l’esfera comunista. El ministre d’exteriors soviètic Molotov, que  en un primer moment semblava interessat en la proposta, i el propi Stalin més tard, rebutjaran de pla la proposta. La preocupació és clara, la possibilitat d’accelerar la reconstrucció dels països de l’Est i que aquestos  escapessin al control de Moscou.

Txecoslovàquia, Polònia, entre altres i els partits comunistes occidentals estaven interessats en el projecte. L’ortodòxia stalinista acabarà amb la possibilitat de basar la política internacional de postguerra en la benevolència, l’esfera d’influència soviètica refusa participar en la conferència de París de juliol de 1947. La URSS clarament es va desmarcar d’aquesta dinàmica i basà la seva opció en el concepte de seguretat, reivindicant el seu control sobre tota Europa Oriental i part de la Central.

L’ajuda financera global en els deu anys posteriors a la guerra serà de 33’5 milions de dòlars,  fora de ser gratuïta  tindrà com a conseqüència un fort superàvit de la balança de pagaments americà i la col·locació de dòlars a Europa, evitant així el col·lapsament  de les exportacions nord-americanes al vell continent. L’ajuda va implicar també la construcció de la OECE (Organització Europea de Cooperació Econòmica), encarregada de supervisar i coordinar l’ajuda. Avui en dia encara existeix sota les sigles de l’ OCDE.

La durada de l’ajuda es dilatarà fins l’inici dels anys 60, amb un total, entre préstecs, donacions i lliuraments directes de més de 30.000 milions de dòlars. Els països més beneficiats van ser França i Alemanya, per raons òbvies. També Iugoslàvia va rebre importants quantitats un cop Tito va trencar les seves relacions amb la URSS. Tanmateix Espanya, malgrat el seu règim feixista, a la dècada dels anys cinquanta va gaudir de préstecs a llarg termini per part del Export-Import Bank.

El següent quadre reprodueix els préstecs i les ajudes nord-americanes a Europa entre 1946 i 1961:

AJUDES  PLA MARSHALL

Font: GARCÍA DE CORTAZAR, F i LORENZO ESPINOSA, J.M. : Historia del Mundo Actual. Alianza Editorial. Madrid-1991

Els resultats del pla van superar les previsions, es van generar les condicions d’un mercat lliure entre països de l’Europa Occidental, i també amb tot el món lliure. La producció industrial es va disparar, a Alemanya al 1950 s’arribava als nivells d’abans de la guerra. A principis dels anys cinquanta el boom s’estén a França i Itàlia, i en menor mesura a Gran Bretanya. Els resultats econòmics es traslladen a la política. La democràcia cristiana italiana guanya les eleccions del 18 d’abril de 1947, dos mesos després de la seva aprovació. El mateix succeeix  a Bèlgica al 1949 i al 1950 els conservadors tornen a governar a Anglaterra. La victòria era clarament nord-americana, i la gran derrotada la URSS. Estats Units demostra que és capaç d’assumir els costos i les responsabilitats de la que s’ha definit com <una hegemonia consensuada>.

Vídeo: Pla Marshall (9’38”)

Advertisements

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 11: La Guerra Freda i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s