Guerra Freda: El conflicte de Suez (1956)

El problema de l’Orient Mig és la disputa del territori per la construcció d’un Estat. Els pobles enfrontats són el palestí (musulmà) i l’israelià (jueu), que es disputen l’espai de l’antiga Palestina, avui l’Estat d’Israel. Malgrat que la tensió que es genera al voltant del Canal de Suez, no reflexa necessàriament la situació sobre la base de l’enfrontament entre jueus i palestins, de la que parlarem més endavant, si que emmarca una conjuntura internacional específica cridada a determinar conflictes regionals sobre la base de la polarització, polarització que en aquest tros del planeta es veu complicada per l’aparició d’una nova situació geopolítica a la zona que indiscutiblement està pervertida per la pressió de la comunitat jueva d’Estats Units sobre l’administració nord-americana.

La dècada de 1950, correspon als anys de la descolonització, que té a Suez un dels episodis més cruents de la lluita per l’hegemonia a l’Orient Mig. A l’igual que a altres zones d’interès geopolític mundial, a Egipte, al voltant del procés de nacionalització del canal per part de Nasser, la intervenció britànica, francesa i israeliana contra Egipte i la retirada de les tropes anglofranceses per pressió americana, són part de tres processos històrics fonamentals:

  • 1r. El conflicte àrab-israelià
  • 2n. La lluita per l’hegemonia entre Estats Units i la URSS a la zona.
  • 3r. El procés de descolonització.

Egipte aconsegueix la seva independència al 1954. El canal, obert al tràfic internacional i gestionat per una companyia internacional amb majoria de capital anglès i francès, quedava garantit per l’ús de la comunitat internacional per una clàusula de la independència que permetia a Gran Bretanya intervenir militarment davant d’una possible agressió per part d’una altra potència.

Gamal Abdel Nasser, ocupa el poder després del derrocament del rei Faruk. Una de les primeres mesures és una reforma agrària, que necessitava d’un sistema de regadiu permanent per procedir a l’explotació agrària de la zona. Per fer viable el projecte era indispensable la construcció del que ara és la resclosa d’Assuan, el capital necessari per la seva construcció tenia que venir de l’administració americana. Però la política exterior egípcia (lideratge a la Conferència de Bandung al 1955, acord amb Txecoslovàquia per la compra d’un important contingent d’armament, reconeixement de la Xina comunista), fa que USA retiri el seu recolzament econòmic al projecte de Nasser. Automàticament el líder egipci es decanta cap a la URSS i nacionalitza el canal.

Els inversors anglesos i francesos demanen la intervenció de l’ONU. El secretari d’estat americà Foster Dulles, convoca una conferència a Londres en la que Egipte no participa. França i Anglaterra inicien preparatius militars a la zona amb el recolzament de Tel Aviv. La tensió augmenta. A l’octubre de 1956 Israel ataca la península del Sinaí i paracaigudistes britànics i francesos ocupen la zona de Port Said. La URSS comença a mobilitzar-se i amenaça amb utilitzar míssils. Finalment el 7 de novembre l’Organització de les Nacions Unides crea una força internacional per vigilar el canal. Nasser ha sortit reforçat de la crisi. Al 1958 Síria decideix unir-se a Egipte i es crea la República Àrab Unida. Estats Units perd influència a la zona i la URSS manté el seu prestigi intacte.

Suez representa un punt d’inflexió en les relacions internacionals.

  • S’accelera el procés de descolonització, i s’estén des del Magrib a tota Àfrica (Sudan, Tunísia, Marroc, Ghana, Guinea etc, en els propers anys).

  • Al març de 1957 s’anuncia la doctrina Eisenhower, en la que USA decideix intervenir militarment a qualsevol país amenaçat pel comunisme internacional.

  • Augmenten les tensions àrab – israelianes.

  • Europa perd el control de la política internacional.

  • Augmenta el sentiment antiamericà, especialment als països àrabs.

Vídeo: resum de la Crisi de Suez

Advertisements

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 11: La Guerra Freda i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s