Guerra Freda: de la Coexistència pacífica a la Guerra de les Galaxies. (1953-1983)

Després de la tensió de Corea les relacions internacionals semblen entrar en un període d’estabilització. Una de les raons possibles de la nova situació és l’empat tècnic atòmic. Rússia ha fet explotar la seva primera bomba atòmica al 1949, i al 1953 aconsegueix la seva primera Bomba H. Comença a circular, no sense certa ironia, el concepte de la coexistència pacífica.

Bona part d’aquest nou panorama és responsabilitat dels nous inquilins de la Casa Blanca i del Kremlin, respectivament. Al novembre de 1952 el republicà Eisenhower guanya les eleccions presidencials a USA. Al març de 1953 mora Stalin i és escollit com secretari general del PCUS Nikita Kruschev.

Ni Eisenhower tenia la bel·licositat de McArthur, ni Kuschev entenia el socialisme com Stalin. Bona prova d’això són els constants intents, formulats ja per William Churchil a l’abril de 1953, de la necessitat de convocar una reunió a nivell internacional on els diferents líders mundials acostessin posicions. El juliol de 1955 representants de la URSS, Kruschev i Bulganin; Eisenhower i Foster  per USA, els anglesos Eden i MacMillan, i els francesos Faure i Pinay es reuneixen a Ginebra. No hi ha resultats espectaculars, però és evident que el líder soviètic canvia el seu discurs, en lloc de parlar de la inevitabilitat de la guerra, parla de la no inevitabilitat.

El procés de desestanilització a la URSS, al XX Congrés del PCUS, prepara una nova versió del comunisme internacional, queda dissol el Cominform, es signa una reconciliació amb Iugoslàvia, i es viatja a la Índia, Birmània i Afganistan, pocs mesos abans de la Conferència de Bandung de països no alineats. Queda clar que la URSS inicia una política d’acostament als països del Tercer Món amb una clara referència als seus problemes i necessitats, una aposta política agosarada a la que li veurem ràpidament resultats problemàtics. La Guerra Freda no s’havia acabat, simplement estava congelada.

Al novembre de 1968 va ser escollit president d’Estats Units Richard Nixon. Amb el seu nomenament, entrem en una nova era on la dinàmica internacional ens portarà al que coneixem com multipolarització. El seu conseller d’EstatHenry Kissinger iniciarà l’era de la limitació dels armaments estratègics, coneguda per SALT (Strategic Arms Limitation Talk). Sense dubte representa una nova fase de relacions entre les dos superpotències, la negociació global i permanent. Veiem de manera resumida els orígens d’aquesta situació.

  • 1963:  Tractat de Moscou. Gran Bretanya, Estats Units i la URSS es comprometen a renunciar als experiments nuclears a l’atmosfera. Més tard s’adhereixen 102 països, però Xina i França es neguen a signar l’acord i experimenten amb la bomba H al 1967 i 1968 respectivament.
  • La segona fase de negociacions es va completar amb la instal·lació d’un telèfon  roig entre Moscú i Washington.

  • 1968: acord per la no proliferació d’armament nuclear.

  • Els anys successius reflecteixen la disparitat tecnològica en l’armament de les dos potències. Si bé podem dir que numèricament existeix equilibri d’armament, no es pot afirmar el mateix a nivell qualitatiu. USA disposa d’armament cada cop més sofisticat.

  • SALT I significa l’intent de prescriure per adelantat tant la composició de la força dels míssils, tant en nombre com en potència i en tipus de medis de llançament.

Si el període de postguerra s’havia caracteritzat pel monopoli nuclear nord-americà, per passar a la superioritat de l’època Eisenhower-Kennedy, al de la suficiència de la presidència de Johnson, la nova situació inevitablement tendia a la paritat.

Nixon i Breznev obren un nou camí de relacions basat en la multipolaritat, i en general la intenció de dirimir qualsevol conflicte a partir de la negociació. Però cap de les dos superpotències va renunciar a intervenir de manera directa en les seves respectives àrees d’influència. Ho demostra la posició internacional de l’URSS, que solament tres anys desprès de la intervenció a Txecoslovàquia, recupera i reafirma el seu status quo a Europa Occidental, i les intervencions constants de la política nord-americana a Orient Mig i Llatinoamèrica.

Resultat d’aquesta política exterior de recuperació de prestigi com a potència mundial va ser la reelecció de Nixon a les presidencials de 1972. Però la situació política i econòmica americana, interna i externa no la podem qualificar de lliure d’entrebancs. Econòmicament el país més poderós del món començava a reflexar signes evidents d’esgotament i anava perdent competitivitat exterior enfront dels seus aliats. Els països de la CEE donaran un pas important en el procés de cohesió econòmica i l’ampliació de 1973 amb l’entrada de Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca, significa la confirmació d’aquest procés. Estats Units veu compromesa la seva penetració comercial a l’Europa Occidental i començarà a prendre mesures de caràcter proteccionista (la sobretaxa del 10% sobre les importacions n’és un bon exemple). Políticament, la guerra del Yom Kippur  entre els estats àrabs i Israel de 1973, situa a USA en una difícil situació mediadora, Orient Mig es converteix com una de les zones més calents del planeta.

L’esdeveniment que trenca l’era Nixon-Kissinger és l’escàndol Watergate. L’estiu de 1974

Nixon es veu obligat a dimitir en mig de greus acusacions d’espionatge polític a les presidencials de 1972.

Després de la provisionalitat de la presidència de Ford, un demòcrata Jimmy Carter obté una majoria justa per guanyar les eleccions de 1976. Enfrontat a una societat plena de desigualtats i de contradiccions, una societat religiosa i violenta a la vegada, que veia com el prestigi americà anava desapareixen a Llatinoamericà, Orient Mig etc.

  • Carter va revisar la política de Nixon a nivell internacional, i aquí se li han de reconèixer èxits importants.

  • La reducció del suport a règims dictatorials d’Amèrica del Sud.

  • La signatura amb Panamà al 1977 d’un acord amb el general Torrijos, pel que USA es comprometia a restituir la sobirania del canal al 2000.

  • La condemna dels règims racistes de Sudàfrica i Rhodesia.

  • Els acords de Camp David al setembre de 1978 entre Israel i Egipte.

  • La signatura del Tractat Salt II al juny de 1979, que introduïa noves limitacions a la carrera d’armaments de les dos superpotències.

Sense dubte un seguit de mesures que tendien a generar un nou clima en les relacions internacionals. Però la Intervenció Soviètica a Afganistan al desembre de 1980 va donar un gir inesperat a les relacions USA/URSS aprovades a SALT II i va refredar les relacions entre els dos països. A mitjans de 1979 es va produir la Revolució de Jomeini i Iran es convertia en una república islàmica, al novembre estudiants fonamentalistes ocupaven l’ambaixada americana a Teheran.

Els esdeveniments semblen anunciar un retorn als temps més crítics de la Guerra Freda i el món es torna a polaritzar perillosament.

A les eleccions presidencials de 1980, va ser escollit el republicà Ronald Reagan,  començant  un procés d’estabilitat política republicana que durarà deu anys, amb la reelecció de Reagan al 1984 i a George Bush al 1988. El seu projecte de rearmament, l’anomenada Guerra de les Galàxies, i coneguda per les sigles SDI (Iniciativa de Defensa Estratègica), perseguia el col·lapse de l’economia soviètica davant de la necessitat de continuar amb la carrera d’armaments en un moment en que la seva economia es trobava es trobava en una difícil situació,

Enllaços recomanats: La coexistència pacífica: els anys cinquanta. (Bloc Sapiens). La coexistència Pacífica. (Historia siglo 20 )

Vídeos:

Guerra Freda. 1960-72

La Guerra de les Galàxies

Advertisements

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 11: La Guerra Freda i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s