Guerra Freda: La crisi dels míssils a Cuba (1962)

Al 1960 John Fitgerald Kennedy va obtenir la victòria a les presidencials nord-americanes, front al candidat republicà Richard Nixon. La consigna que li va donar aquesta victòria va ser una nova frontera.

Molts són els elements que ens permeten entendre perquè una figura com la de Kennedy aconsegueix imposar una nova forma de fer política exterior, però més enllà de les paraules del seu discurs de pressa de possessió de la presidència del país més poderós del món: <Més enllà d’aquesta frontera existeixen zones desconegudes de ciència i espai, problemes no resolts de guerra i pau , fosques coves d’ignorància i prejudicis, problemes no solucionats de pobresa i excedents>, cal tenir en compte la posició d’independència del president De Gaulle davant de la política nord-americana, la moderació polonesa, l’esperit de llibertat hongarès, i molts altres elements de la política internacional, que demostren que el món comença a qüestionar el lideratge de les grans potències. És necessari iniciar una nova manera de fer política que impedeixi la carrera armamentística, que costa un preu en diners, tensió i risc excessivament elevats.

Kennedy representa per Estats Units aquest nou concepte de fer política, una política que accepta la diversitat de sistemes polítics, la doctrina de la coexistència pacífica, ja formulada per Kruschev quatre anys abans, el recolzament de les democràcies en lloc de les dictadures com s’havia fet fins aleshores. Però l’administració Kennedy inicia la seva singladura amb un error, l’intent frustrat d’invasió de Cuba, Baia de Cochinos, abril de 1961.

Tota la teoria es basava en el convenciment de que era possible establir un equilibri sobre la idea de que el més probable era un enfrontament bèl·lic a escala local amb la URSS, i no a nivell general com havia plantejat l’anterior secretari d’estat Foster Dulles.  La part contrària tenia que tenir clar que qualsevol agressió, fos on fos, rebria una resposta immediata, inclosa la possibilitat d’una possible escalada en la utilització de tot tipus d’armes, incloses les nuclears, però mai fins haver esgotat prèviament les altres alternatives convencionals. La primera prova d’aquesta nova política militar és la crisi cubana.

L’1 de gener de 1959, els guerrillers de Fidel Castro van enderrocar la dictadura de Batista, i van crear a la illa caribenya un govern proper a l’ortodòxia marxista. La signatura comercial amb la URSS al 1960, per la compra de la collita de sucre cubana, va fer que l’administració de Wasington decretés l’embargament de la totalitat de les importacions de sucre de l’illa. S’inicia un procés constant de tensió entre les dos nacions que arriba fins els nostres dies, i que caracteritza un dels exemples més clars de la guerra freda.

El gener de 1961 USA trenca oficialment relacions diplomàtiques amb el govern de Castro. L’abril del mateix any un contingent de exiliats cubans, amb el suport logístic nord-americà intenta la conquesta de l’illa en el famós desembarcament de Badia de Cochinos. L’experiment va ser un complet fracàs. A partir d’aquí comencen a arribar míssils de curt i llarg abast, avions i 42.000 tècnics militars soviètics a Cuba. La instal·lació de míssils provoca l’alarma social a Estats Units i durant els següents mesos es desenvolupen un seguit d’agressions controlades que sospesen la capacitat operativa de les dos superpotències. Finalment un acord entre Dobrinin i Robert Kennedy provoca la retirada de la presència soviètica.

Kennedy serà assassinat a Dallas, el novembre de 1961. Kruschev destituït del seu càrrec. Malgrat tot el diàleg entre les dos parts continuarà. El risc que s’havia corregut durant la crisi provoca un seguit d’acords que si bé no aconsegueixen allunyar el fantasma de la guerra, si inicien unes relacions internacionals basades en la coexistència pacífica.

  • Gener de 1967 : Estats Units, Gran Bretanya i la URSS signen un tractat que prohibeix la utilització d’artefactes nuclears a l’espai.

  • Juny de 1968: l’Assemblea de les Nacions Unides aprova, amb 95 vots a favor, 4 en contra i 21 abstencions, el Tractat de No Proliferació d’Armament Nuclear.

El món des del punt de vista militar seguia sent  bipolar. Però des del punt de vista polític, entraven en escena altres socis amb un potencial important. Xina, que tenia  la bomba atòmica, i que no havia signat l’acord de l’ONU de 1968; els països no alineats, que des de la Conferència de Bandung havien decidit no donar suport a cap de les dos potències; Amèrica Llatina, amb una problemàtica pròpia i amb un potencial econòmic i social en desenvolupament.

Enllaç recomanat: La crisi dels míssils a Cuba (Bloc Sapiens)

Vídeo: La crisi dels míssils

Vídeo: La crisi de Cuba: Kennedy (1961) i Krushchev. La segona crisi de Berlín (1961) (20’06”)

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 11: La Guerra Freda i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s