Guerra Freda: Les dissidències al bloc comunista. El cas d’Hongria i Txecoslovàquia

L’any 1956, és l’any de la desestalinització de la URSS. Al 1953 un nou líder polític entra en acció a Hongria, es tracta d’Imre Nagy, format dins de l’ortodòxia marxista presenta un programa polític en el que la prioritat és la indústria productora de bens d’us i consum i la reducció de les mesures de col·lectivització en el camp, de manera més general es situa a favor de la supressió dels camps de concentració i de la democratització del país.

La qüestió hongaresa, com s’ha definit en més d’una ocasió, queda emmarcada en la crisi manifesta de les democràcies populars de l’est a mitjans i finals de la dècada dels cinquanta. A Polònia s’havia produït una revolta popular a Poznan, fortament reprimida pels tancs, revoltes obreres al Berlín Oriental, a Txecoslovàquia es produeixen manifestacions similars, i tot això sense comptar amb la Iugoslàvia de Tito, totalment desmarcat de Moscou i amb clara convivència amb occident. La URSS perdia capacitat d’influència en els seu propi territori, per això tant el primer ministre Malenkov com el responsable de la policia política Beria, eren conscients de la necessitat de reformes, és a dir una política que permetés augmentar les rendes i per tant ampliar el consum.

La crisi hongaresa, igual que la polaca, reflecteixen les contradiccions del sistema heretat per Kruschev. La destitució de Malenkov i el retorn a l’ortodòxia. El secretari general, malgrat el seu discurs dels diferents camins cap el socialisme, no es podia permetre veure amenaçada les seves posicions al centre d’Europa i la dissidència a Hongria amenaçava amb una desintegració del bloc comunista. Amb aquestes consideracions es produeix la invasió soviètica del país, l’empresonament de Nagy i la seva execució posterior.

La conseqüència immediata és l’augment de tensió entre els blocs, tornem al llenguatge violent, a l’agressió verbal. La carrera atòmica i balística s’acceleren. Tot sembla preludiar el retorn als anys més foscos de la guerra freda.

Enllaç recomanat: La revolta hongaresa (Bloc Sapiens)

Vídeo: La Revolució a Hongria 1956

Les relacions de la URSS amb les altres repúbliques socialistes van tenir tot un seguit d’oscil·lacions que van comprometre l’estabilitat del bloc socialista en el seu conjunt. L’era Breznev es caracteritza per un retorn a la planificació centralitzada, en el pla econòmic, i en el pla exterior es caracteritza per les tensions amb Xina per temes territorials, el distanciament de Romania, amb un Ceacescu que aposta per una política de clar enfrontament amb Moscou i un acostament  gradual a Occident, sense abandonar mai el socialisme d’estat. Però el cas d’enfrontament més important el trobem a Txecoslovàquia.

Praga troba al 1968 l’ocasió i les forces necessàries per plantejar un nou model de societat comunista, és l’experiment de la primavera de Praga. Un cop mort Stalin a Txecoslovàquia es dona un moviment socio-polític, integrat per filòsofs, artistes, intel·lectuals, periodistes, escriptors etc., que demanen més pluralitat. El moviment, que s’avança a la major part d’esdeveniments que es donaran en el bloc socialista a mitjans dels anys 80, arranca amb força al 1967, i té els mateixos protagonistes que a París, els estudiants, però era massa aviat.

Quan al gener de 1968 puja al poder Alexander Dubeck, líder del partit comunista eslovac, s’inicien tot un seguit de reformes, participació de partits no comunistes en la política, l’abolició de la censura de premsa, el dret de vaga, reformes polítiques i administratives que descentralitzaven el país, possibilitat de viatjar a l’estranger sense limitacions etc. És a dir es recuperava la vella tradició txeca d’un comunisme en llibertat i la tradició democràtica de base anterior al procés d’estatalinització sofert un cop acabada la guerra mundial.

El procés de liberalització iniciat a Txecoslovàquia es va expandir amb rapidesa a Varsòvia on els estudiants demanaven majors cotes de llibertat, Berlín Oriental va veure també com les noves idees penetraven en capes importants de la seva societat. Tito i Ceacescu van visitar Praga en mig de l’entusiasme popular. Els partits comunistes italià i francès veien l’experiment txec amb una barreja de sorpresa i sana enveja. Breznev tenia que actuar, el perill de fissura en el bloc socialista era molt important i la situació internacional de guerra freda no es podia permetre aquest luxe.

A finals d’agost l’exèrcit soviètic va ocupar el país sense trobar resistència militar. Però la població va reaccionar amb una resistència passiva, la desobediència civil va provocar acalorades discussions entre invasors i població civil, però al final el propi Dubceck va protagonitzar el retorn a la normalitat i va ser substituït per un reformador moderat que es va situar al costat de l’ortodòxia de Moscou.

La primavera de Praga va fracassar, no es van produir més enllà de 23 morts en els successos, però la pedra final la posar un estudiant, Jan Pallach que en protesta pel fracàs polític del país es va autoimmolar cremant-se al centre de Praga.

Però l’experiència de Txecoslovàquia no va caure en sac trencat. El PCI va abandonar definitivament el model soviètic, buscant l’anomenada tercera via al socialisme, també allunyada de la socialdemocràcia alemanya. La mateixa posició van adoptar el Partit Comunista Francés i el Partit Comunista Espanyol a l’exili. S’iniciava un nou model de comunisme que donarà molt que parlar en el futur, l’eurocomunisme.

Vídeo: La Primavera de Praga (1968)

Enllaç recomanat: La primavera de Praga ( Bloc Sapiens)

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 11: La Guerra Freda i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s