El procés de descolonització

Font: Material Santillana. Hª Món Contemporani. 1r Batxillerat

Font: Material Santillana. Hª Món Contemporani. 1r Batxillerat

Possiblement una de les conseqüències més importants de la Segona Guerra Mundial és el procés de descolonització. Àsia i Àfrica entren de ple en la independència. Però l’emancipació no és gratuïta. Un cop aconseguida moltes de les contradiccions que havien quedat amagades durant el període d’ocupació colonial surten a la llum. Els conceptes de relacions nord/sud, Tercer Món, subdesenvolupament, xoc cultural entre altres, són resultat directe del procés que passem a analitzar.

La idea de la descolonització no és nova. Ja des de principis del segle XX les tensions entre metròpolis i colònies evidenciaven el naixement d’una consciència de demanda anticolonial. Dins d’aquesta dinàmica trobem diferents posicions davant del fet colonial, unes d’imitació (aculturació), mimetisme de la cultura occidental, altres de rebuig i en alguns casos de fanatisme antioccidental. En qualsevol cas la reivindicació nacionalista que es troba en el fons del procés emancipador, pretén obtenir amb la independència política un desenvolupament autònom i més beneficiós dels seus recursos.

Podem establir a tall esquemàtic un seguit de corrents favorables al procés descolonitzador:

  • 1r. La Carta de l’Atlàntic signada entre USA i Gran Bretanya, que declara la llibertat de tots el pobles a escollir la forma de govern sota el que volen viure.

  • 2n. L’ URSS seguint les tesis de Lenin considera els moviments d’alliberament nacional i la lluita per l’emancipació com trets prioritaris. Els partits comunistes occidentals condemnem el colonialisme, però matisen molt les seves postures en cada colònia.

  • 3r. USA, en principi apareix com aliada dels nacionalistes, de fet al 1946 dona la independència a Filipines. El propi president Roosevelt recolza l’alliberament  de tots els pobles i participa activament en els moviments nacionals de Marroc i Tunísia. A partir de 1944 comença a adoptar una posició ambigua davant l’expansió del comunisme.

  • 4rt. La Carta de Sant Francisco fa una declaració de principis on es recull la igualtat de drets de tots els pobles i el seu dret de disposar de si mateixos.

Àsia: el procés de descolonització és divers en forma i enfocaments. A la zona que ens ocupa exceptuant Filipines i Ceilan, en que Estats Units i Gran Bretanya es van avançar a concedir la independència, la resta de moviments van néixer promoguts per fronts nacionals d’alliberació contra l’ocupació japonesa, o bé per partits nacionalistes que ja havien treballat el tema abans de la guerra. Però en qualsevol cas tal i com deia el líder indi Nehru al 1950: <Els trets que caracteritzen a l’Àsia d’avui en dia són una reacció contra els règims colonials, el renaixement del patriotisme, l’aspiració d’una reforma agrària, el desig d’escurçar el retard de la seva economia i una voluntat apassionada de llibertat.>

L’actitud de les diverses potències colonials és diversa. França serà contrària a reconèixer el dret a la independència de les seves colònies, la guerra oberta que va mantenir a Vietnam fins que va ser derrotada a Dien-Bien-fu al 1954 n’és unbon exemple. La mateixa postura té Holanda a Indonèsia fins 1949. En canvi, Gran Bretanya prefereix acceptar el principi d’emancipació a canvi del manteniment de certs nivells de solidaritat política dins de la Commonwealth. Índia, Pakistan i Ceilan  van acceptar entrar dins d’aquesta categoria.

Sens dubte el més apassionant procés d’independència és el de l’Índia. El nacionalisme indi té el seu origen en la fundació del Partit del Congrés a l’any 1885, sobre la base del col·laboracionisme amb el govern anglès. A partir de 1914 la figura emblemàtica i carismàtica de Gandhi, dona un gir de 180º a les estratègies anteriors i consolida una doctrina de la no violència i de la no col·laboració. No oblidem que per Gandhi la descolonització de l’Índia és més un procés de transformació espiritual que social, econòmica o constitucional. Durant el període d’entreguerres el boicot de Gandhi (tribunals, institucions etc.) aconsegueix posar nerviós al govern britànic. El conflicte bèl·lic dilata la decisió, però un cop acabada la guerra al 1947 Anglaterra concedeix la independència creant dos estats: Índia, amb majoria hindú i minoria musulmana i Pakistan, amb majoria musulmans i minoria índia, a banda està Ceilan que es converteix en estat budista. Precisament l’opció que no desitjava Gandhi. Un cop aconseguida la independència el 30 de gener de 1948, el líder espiritual es assassinat per un integrista hindú. El nou estat passa a ser dirigit per Nerhu, deixeble  de Gandhi.

A Birmània els primers líders del moviment d’independència són monjos budistes. Al 1943 és proclamada la seva independència i malgrat que Anglaterra es resisteix a acceptar-la, al 1947 el país es consolida com a estat.

Tant a Malàisia com a Indonèsia un Congrés de Pobles, que reunia a vuit organitzacions nacionalistes, es va reunir al 1939 va declarar el desig de col·laboració amb els holandesos a canvi de drets democràtics i un parlament. La descolonització arribarà més tard donats els interessos britànics en l’explotació d’estany i oli de palma, però aquest retard beneficia a les noves nacions al proporcionar-lis unes infraestructures modernes per l’explotació dels seus recursos.

Àfrica: Dividim, donada la seva complexitat, el procés de descolonització africà en dos àrees geogràfiques, els països nord-africans i l’Àfrica Negra.

a)    Descolonització nord-africana.

El procés s’inicia amb Líbia, antiga colònia italiana administrada per l’ONU després de la guerra, arriba a la independència al 1951 amb un règim monàrquic. Al 1969 el rei Idris I va ser derrocat per un moviment revolucionari dirigit per Muhammar el Ghadaffi, que implantà una República Socialista, basada en la religió islàmica.

El moviment d’independència libanès va animar a altres a fer el mateix:

  • Tunísiaun partit laic i modernista va reivindicar la independència per etapes el Neo Destur, el seu líder Habib Bourguiba. La repressió francesa i els conflictes constants fan que intervingui l’ONU al desembre de 1952, obtenint la independència total al març de 1956.

  • Marrocel sultà Allal el Fassi reagrupa als nacionalistes al voltant del grup Istiqlal. França també intervé reprimint el moviment i empresonant als seus líders fins que al 1956 reconeix la independència.

El cas algerí, és força més complex i val la pena aturar-se un moment. Aquesta zona era colònia francesa des de 1846, un cop finalitzada la guerra Ferhat Abbas, dirigent de la Unió d’Amics del Manifest Algerí, demana la independència, però França vol mantenir la colònia sota un model d’estat autònom i democràtic amb lligams federals amb la metròpoli.  S’inicia una guerra que va des de 1954 fins 1962.

Tres són els elements que intervenen en el procés algerí:

  • El poble: inclinat per la independència total i que recolza al FLN (Front d’Alliberament Nacional), que a partir de 1954 va iniciar tot un seguit d’accions armades i diplomàtiques.

  • L’Estat francès: que és partidari de la integració de la colònia en el model polític de la metròpoli. La repressió sobre el moviment del FLN va ser total, França va enviar 500.000 soldats a la zona. La guerra va provocar la caiguda de la IV República presidida per De Gaulle.

  • Els colons blancs: els més intransigents. No volien ni la integració, ni la autodeterminació. Recolzats pels militars van intentar un Cop d’Estat al 1961 que va fracassar, passant posteriorment a l’acció terrorista amb les OAS (Organització de l’Exèrcit Secret).

Després de la independència al juliol de 1962, puja al poder el FLN i Ben Bella es proclamat president, deposat per un cop militar del coronel Huari Bumedian, el país comença a viure sota un règim revolucionari de bases nacionalistes, islàmiques i de reivindicacions socials.

b)    L’Àfrica Negra.

<Deserts al Nord, sabanes centrals, mines al sud, reserves de caça, infidels que convertir, esclaus per negociar, exòtiques tribus i bàrbares costums> (Cortazar, F.G. i Lorenzo J.M.). Aquesta és la visió del continent africà. Profundament eurocèntrica, com diuen Cortazar i Espinosa.

La descolonització britànica, igual que a la resta de territoris de l’Imperi, va ser la més flexible. Iniciada al 1957 per Ghana, es va anar ampliant progressivament. Solament un país Kenia, veurà complicat el seu procés d’autodeterminació per la insurrecció Mau Mau entre el 1950 i el 1956. A la resta podem parlar de normalitat i equilibri.

Malgrat tot, dos països plantegen una problemàtica que té poc que veure amb el procés d’independència i molt amb la postura dels colons blancs: la República de Sudàfrica i Rhodesia:

  • República de Sudàfricamembre de la Commonwealth des de 1948 i separada d’ella al 1961, amb una població blanca del 20% va plantejar des d’un inici una política segregacionista respecte a la majoria negra, l’Apartheid.

  • Rhodesia: la minoria blanca va proclamar la independència al 1965, que no va ser reconeguda ni per Gran Bretanya, ni per l’ONU. També va practicar la segregació racial.

Per la seva part la descolonització francesa, seguint l’estructura política definida en la Constitució de 1946 va utilitzar el concepte d’integració dins el marc de la Unió francesa, que de fet pretenia conservar l’Imperi colonial sota una altra denominació. Més tard i emparada per la nova Constitució de 1958 es va donar l’opció de quedar-se o marxar, solament Guinea al 1958 va optar per la segona, encara que dos anys més tard la van seguir la resta de les colònies. El procés va ser en general pacífic amb algunes excepcions. Madagascar, el Moviment Democràtic per la Renovació de Madagascar va demanar un referèndum, la negativa francesa va provocar fortes revoltes. De forma similar es van produir tensions a Senegal i Camerun.

Enllaços recomanats: Orígens i causes de la descolonització (Bloc Sapiens). Algèria mig segle de llibertat. 

Power Point: Descolonització i Tercer Món (Editorial Santillana)

Vídeos:

La figura de Gandhi

La descolonització d’Algèria.

Descolonització d’Àfrica

França i la descolonització

Advertisements

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 12: Descolonització i Tercer Món (1945-91) i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s