El conflicte àrab-israelià.

israel-palestinaLa base principal del problema és la disputa de Palestina i Israel pel territori un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial.

Amb la desaparició de l’Imperi Otomà, Palestina amb una població mixta predominantment àrab va passar a estar tutelada per la Societat de Nacions i administrada pel govern britànic.

Des de principis del  segle XX es venia produint  una immigració constant de jueus a la zona, intensificada a partir de 1933 per la pressió nazi a Europa. Gran Bretanya intentarà aturar el procés migratori amb l’anomenat Llibre Blanc (1939) que pretenia limitar el flux migratori jueu i les adquisicions de terra.

Amb la Segona Guerra Mundial s’intensificarà la idea sionista d’un Estat Jueu independent. El sionisme que té com a ideòleg a Teodor Herz (1896), és un moviment jueu que des del segle XIX reclamava la recuperació de la pàtria jueva als antics territoris bíblics. Per aconseguir-ho va organitzar les migracions massives cap a Palestina. Recordem que la diàspora, va tenir lloc al 135 d.C. sota l’emperador romà Adrià, que va prohibir als jueus entrar a Jerusalem. A partir d’aquest moment el poble hebreu es dispersà per tot el món.

Al 1947 l’Assemblea de la ONU aprova un pla de repartiment de la zona, una part pels jueus i una altra pels palestins. La decisió és refusada per la majoria àrab. El pla de l’ONU significa un èxit per l’Agència Jueva. El 14 de maig de 1948 és proclamat l’Estat d’Israel. A partir d’aquest moment un seguit de guerres que arriben fins els nostres dies reflecteixen la inestabilitat de la zona.

  • Israel-1948-49I Guerra d’Independència (1947- 49). Davant la proclamació de l’Estat d’Israel, la recent formada Lliga Àrab (Egipte, Iraq, Síria, Transjordània i Líban) ataca Israel. Malgrat la superioritat numèrica els jueus guanyen la guerra. Jerusalem es converteix en una ciutat dividida. Les línies d’alt el foc es converteixen en les fronteres d’Israel a partir de 1949.

Imatge de: http://egyptpolitica.wordpress.com/

 

  • II Guerra (octubre de 1956). La crisi del canal de Suez provoca l’ocupació israelita de Gaza i Sinai.

  • III Guerra. La Guerra dels sis dies (1967). Davant el bloqueig egipci del Canal de Suez i el Golf d’Aqaba, Israel fa una operació militar sorpresa i ocupa Cisjordània, avança sobre la capital de Síria, Damasc, la franja de Gafa i el Sinaí. Mantindrà els territoris ocupats malgrat la resolució 242 de l’ONU

  • IV Guerra. Guerra del Yom Kippur (1973). Síria ataca a Israel en el front del Golàn i Egipte ho fa pel canal de Suez. Iran, Jordània, Marroc i Argèlia participen en el conflicte. El president egipci Sadat intenta amb aquest cop d’efecte l’aplicació de la resolució 242 de l’ONU. El contraatac israelià aïlla a Egipte a Golàn.

Davant d’aquesta guerra, els musulmans que havien mantingut bones relacions amb occident, adopten una postura de solidaritat amb Egipte i el moviment palestí. El 17 d’octubre de 1973, onze d’ells redueixen un 5% el subministrament de petroli i provoquen un increment del 70% en el preu del barril, a més d’un embargament a Estats Units i Holanda per forçar un canvi de posició amb la política respecte a Israel. Recordem que l’OPEP (Organització de Països Productors de Petroli), havia estat fundada al 1960 per Iran, Iraq, Kuwait, Aràbia Saudí, i Veneçuela. Aquest fet provoca una forta crisi econòmica, que veurem més tard, de la qual el món occidental no se’n podrà desfer amb facilitat. Al setembre 1978 el president Carter aconsegueix a Camp David la signatura d’un Tractat entre Israel i Egipte, els jueus es retiren de la zona del Sinaí, i es concedeix una autonomia limitada als palestins que viuen als territoris ocupats.

En  mig d’aquesta situació, els palestins resisteixen en el que es coneix com intifada,  l’aixecament dels àrabs palestins contra la ocupació israeliana iniciat a la Franja de Gaza al desembre de 1987, amb la desobediència civil i manifestacions contra el domini israelià, i ràpidament propagat pels territoris ocupats. L’apedregament de les forces d’ocupació israelianes per part de joves palestins fou una pràctica molt característica. Israel primerament respongué amb mesures repressives com accions policíaques i militars contra els manifestants, el tancament d’universitats, deportacions, sancions econòmiques, una tributació agressiva i un accelerament de l’establiment de colons jueus en els territoris 

Després de dècades de conflictes violents entre palestins i israelians al 1993, es va signar un acord històric per aconseguir la pau, entre Yasser Arafat, dirigent de l’OAP, i Yitzhak Rabin, primer ministre israelià. L’objectiu era proporcionar autonomia als territoris ocupats per Israel, a la franja de Gaza i Jericó.

Al maig de 1994, les tropes israelianes es retiren de Jericó i de la Franja de Gaza, deixant el control d’aquests territoris en mans de l’Autoritat Nacional Palestina, presidida per Yasser Arafat. L’exèrcit  israelià manté les posicions a Cisjordània fins la celebració d’eleccions.

L’assassinat del primer ministre israelià Isaac Rabin a mans de l’extrema dreta sionista i l’arribada a la presidència del govern israelià de Benjamin Netanyahu, revifa la violència amb les accions armades del grup Hamas com a conseqüència de la construcció d’un túnel a la ciutat vella de Jerusalem el 1996 i de nous habitatges jueus.

Hamas, continua amb les seves accions terroristes contra objectius israelites i palestins moderats i s’oposa al procés de pau i a la creació de l’Autoritat Nacional Palestina.

Els esdeveniments de setembre i octubre de 2000, coneguts amb el nom de l’Esplanada de les Mesquites, on Ariel Sharon va visitar l’explanada al Jerusalem Oriental i es van produir enfrontaments amb quatre manifestants palestins, iniciant-se la Segona Intifada.

La reclusió  forçada del líder de l’OLP  Yitzhak Arafat i la seva mort en circumstàncies poc clares el novembre de 2004 deixen a l’Autoritat Palestina en una posició complexa per controlar les tensions d’un territori que arriben fins els nostres dies.

Enllaç recomanat: L’Orient Mitjà: el conflicte araboisraelià. (Bloc Sapiens)

Vídeos: 

Capítol 1 Història del Pròxim Orient.

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 12: Descolonització i Tercer Món (1945-91) i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El conflicte àrab-israelià.

  1. Retroenllaç: Geopolítica al s. XXI | Geografia. El bloc de 2n de batxillerat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s