Neocolonialisme i Tercer Món

Entenem per neocolonialisme un sistema de relacions entre països que estableix una dependència econòmica, política i social de l’un respecte a l’altre. Fernando Arroyo en el seu llibre Subdesenvolupament i Tercer Món, defineix el fenomen com expressió del domini de les grans potències sobre els països políticament independents. Amb quin objectiu ?. Evidentment amb la intenció clarament expressada en milers d’ocasions en el Consell de Seguretat de l’ONU d’assegurar-se no solament un accés directe i barato als principals recursos econòmics del planeta, sinó i més important encara el d’assegurar-se la seva fidelitat diplomàtica.

El concepte Tercer Món va ser utilitzat per primer cop pel demògraf  francès A. Sauvy a mitjans dels anys cinquanta i pressuposa la divisió del món en tres escenaris: un món desenvolupat format pels països rics; un món socialista i un món en el que el denominador comú és la pobresa.

MAPA IDHEl concepte de subdesenvolupament, fa referència a una idea típicament occidental la renda per càpita, és a dir,  el grau de desenvolupament o no d’un país es mesura en funció de la capacitat de consum de la seva població.

A la imatge podeu observar el mapa segons l’IDH, concepte molt més interessant per valorar el nivell de vida de la població mundial i en general el seu desenvolupament.

Ja hem vist com la Carta de l’Atlàntic (1941) o la mateixa Carta de les Nacions Unides  (1945) si bé carregades de bones intencions, pretenien fonamentalment evitar els conflictes a nivell mundial. Per tant, una major equitat en l’accés al progrés econòmic i social, a la prosperitat i al desenvolupament en general , van quedar, i han quedat, supeditats a un segon pla, la major part de les vegades per sota dels interessos geopolítics i estratègics de les grans potències.

Diferents són els escenaris en els que podem introduir el concepte de Tercer Món o de subdesenvolupament.

Els països afroasiàtics: que ja des de mitjans dels anys cinquanta comencen a exigir aquelles bones intencions de les declaracions de l’ONU i la Carta Atlàntica. No se’ns poden escapar aquí les dificultats que han passat un país com Índia, amb un creixement demogràfic increïble, el 24’8 per mil al 2001, i una població de més de mil milions d’habitants. O la Indonèsia de Sukarno, obligada a situar-se al costat del bloc occidental després d’un cop d’estat al 1965 que derrocà al líder de Bandung. O l’Àfrica on un Congrés al 1963 a Addis Abeba va fracassar en les seves pretensions d’unificar políticament el continent, la pròpia OUA (Organització d’Estats Africans) es va veure obligada a aprovar el principi de conservació de les fronteres existents. La conseqüència de tot això són tot un seguit de conflictes interètnics i tribals, el Congo Belga, Camerun, Ruanda on al 1957 part de la comunitat watusi va ser exterminada pels hutu, Nigèria on la guerra civil contra el govern de Lagos va provocar la mort d’un milió d’éssers humans. L’alternativa a aquest estat de coses va ser la dictadura militar, es conten 30 cops militars al continent africà durant els anys seixanta, el més conegut el de Mobutu al Congo al 1965.

Els països llatinoamericans: una de les zones amb major dependència econòmica i social, respecte a Estats Units. El que provoca intents de revolució seguint el model socialitzant. És el cas de Nicaragua, Haití, Panamà i Santo Domingo, fracassats tots ells en un primer moment. Les agitacions socials de Brasil, Veneçuela, Perú o Colòmbia, a principis dels anys seixanta. L’aparició de grups guerrillers de diferents extraccions polítiques, les

(Forces Armades Revolucionàries) de Guatemala, oposades al govern pro-americà de Betancourt. O a Perú, on com a conseqüència de la brutalitat policial i dels esquadrons de la mort, sorgeix la MIR peruana, embrió del que als anys vuitanta serà Sendero Luminoso. Uruguai amb els Tupamaros, creats per l’advocat Raul Sendic. Probablement en l’esfera iberoamericana els esdeveniments més electritzants siguin els del Xile d’Allende derrocat pel cop d’estat de Pinochet  l’11 de setembre de 1973, o la Nicaragua del Front Sandinista d’Alliberació Nacional contra la dictadura dels Somoza i per suposat  l’Argentina de Videla, que sotmet al país a un règim de terror a partir de 1976.

 L’Islam: inclòs dins del grup de països tercermundistes representa un conjunt separat per cultura i religió. La força política-social de la ideologia islàmica sorgeix amb molta força a partir de la revolució islàmica d’Iran al 1979. El fonamentalisme que representa aquest fet s’estén ràpidament per tot el món i és un dels símptomes clars de que el món subdesenvolupat no vol ni pot seguir suportant l’opressió d’occident. El fenomen es remunta a molts anys enrere, però seria  excessivament llarg fer-ne aquí una descripció suficientment entenedora, n’hi ha prou en enumerar la tragèdia palestina que  des de finals de la Segona Guerra Mundial enfronta a un poble armat amb pedres i bastons contra un estat, recolzat per occident; la guerra civil al Líban, que des de 1970-71 fins 1976 enfrontà a musulmans libanesos o palestins contra els falangistes cristians; la revolució jomeinista a Iran; els desordres al Magrib provocats pels governs pro-occidentals i els seus fracassos polítics i un llarg etcètera d’esdeveniments que han fet que el món desenvolupat conegui als puristes musulmans i tingui por d’un possible ressorgiment de la temuda yihad islàmica.

Aquestes són les puntes d’un iceberg que reflecteixen els desequilibris entre Nord i Sud. Uns desequilibris que ja al 1970 significaven 67 mil milions de dòlars de deute externa i que es concreten quotidianament amb fam i misèria.

Entre 1945 i 1975 s’independitzen tot un seguit de països que es veuen enfrontats a noves problemàtiques:

  • L’explotació econòmica del neocolonialisme, que perpetua la dependència respecte a les velles metròpolis i que impedeix el desenvolupament econòmic.

  • La recuperació de les antigues senyes d’identitat i la incorporació del model occidental i els seus modus de vida.

Podem establir un marc teòric que defineixi el subdesenvolupament des de l’òptica econòmica, i en aquest línia entraríem en els eufemismes utilitzats per la burocràcia de l’ONU, al designar tres nivells de països en l’ordre mundial: els desenvolupats, els que estan en via de desenvolupament i els menys avançats. Sens dubte la fam és un dels indicadors, el més punyent del subdesenvolupament, però solament és una de les cares del problema, però la seva absència no exclou a un país de ser subdesenvolupat. Actualment es prefereix parlar de subalimentació o d’insuficiència alimentària.

Conseqüències del Neocolonialisme i Subdesenvolupament Econòmic

  • Rendes per càpita molt baixes.
  • Fam generalitzada.
  • Malalties infeccioses cròniques.
  • Forts creixements demogràfics.
  • Tècniques agrícoles primitives.
  • Manca d’infraestructures de comunicació.
  • Manca d’indústria.
  • Analfabetisme.
  • Absència de quadres tècnics i professionals especialitzats.

Algunes dades concretes ens permetran aproximar-nos millor a aquesta problemàtica:

a)      Desigualtat econòmica:

  • Al 1990 USA, Japó, Alemanya, França, Itàlia, Gran Bretanya, Canadà i Espanya, concentraven el 70% de la producció mundial enfront el 13% de la població.

  • Al 1990 Suïssa tenia un PNB/hab./any de 32.790 $; Liechtenstein, Luxemburg, Finlàndia, Japó i Suècia de 25.000 $. Per la seva banda Moçambic subsistia amb 80 $/any, Etiòpia i Tanzània amb 120 i onze països no superaven els 200 $. La mitjana mundial de PNB era de 3.766 $, superada solament per 75 països en tot el món.

b)      Desigualtat en el consum:

  • Estats Units i Canadà consumeixen el 27% de l’energia mundial.
  • Àfrica consumeix el 2’7 % de tota l’energia produïda en el món.
  • Solament el transport americà necessita més energia que la utilitzada per tot el continent africà en un any.

  • Segons dades de 1988, Amèrica del Nord, Europa, Japó, CEI, Austràlia i Nova Zelanda van consumir el 76’3% de l’energia mundial. La resta va ser consumida pels països del Tercer Món.

  • Un ciutadà nord-americà té un consum anual d’aigua de 2.185 metres cúbics. Un ciutadà de Ghana 80.
  • Japó té una mitja de 179 cotxes/1000 habitants. Afganistan 2 cotxes/1000 habitants.

c)       Desigualtats en equipaments:

  • Les diferències són abismals. Al Japó hi ha un metge per cada 850 persones, al Nepal un per cada 37.060. El Japó té 424 telèfons per cada mil habitants, a Nepal i Bangladesh  un.

d)      Desigualtats demogràfiques:

  • Al 1990 el 77’2% de la població vivia a les àrees subdesenvolupades. El 22’8% als països rics.
  • Els països desenvolupats tenen comportaments natalicis baixos d’un 1’6 per mil mentre que a Àfrica la natalitat supera el 4’4 per mil, a Àsia el 2’9 i a Amèrica Central i del Sud el 2’76.

e)      Desigualtats socials:

  • Al món subdesenvolupat la polarització social és enorme (majoria de pobres i minoria de rics), no hi ha classes mitges.

  • La inestabilitat política, conseqüència de tenir el 75% de la població mundial i disposar del 25% de la riquesa provoca tensions internes com guerres civils, dictadures militars i democràcies poc sòlides. Però a més a més és un focus de tensió internacional, tal i com han demostrat els darrers esdeveniments.

L’origen d’aquesta problemàtica, que d’una manera tant nítida i objectiva colpeja amb dades estadístiques les nostres consciències occidentals el trobem en el propi procés de Revolució Industrial  i en el posterior colonialismes de la segona meitat del segle XIX. De fet, no podem establir una relació causa-efecte entre colonialisme i subdesenvolupament, però si sumen els factors determinants de l’embranzida industrial a l’Europa Occidental i el fenomen colonial tenim bona part de l’argumentació que fa comprensible la situació actual.

La desigualtat tecnològica entre Europa i la resta del món va significar la colonització d’àmplies zones del planeta amb l’objectiu d’explotar uns recursos naturals escassos o inexistents al continent europeu. Aquesta situació va generar llaços de dependència molt complexos en els que la metròpoli dictava les lleis i comerciava en funció dels seus interessos. En cap moment es va produir transferència de tecnologia, i en molts casos es va provocar, no sempre inconscientment un fort procés d’aculturació. Quan acaba la Segona Guerra Mundial, el vell continent perd la seva hegemonia enfront d’Estats Units, aquest fet sumat a la lògica de la Guerra Freda  i a la importància ideològic -militar de l’URSS provoquen la bipolarització de tot el planeta.

TEORIES EXPLICATIVES DEL SUBDESENVOLUPAMENT

  • Teories Neoclàssiques: defineix el fenomen com un procés unidireccional i progressiu. Per tant l’existència del Tercer Món existeix en funció del primer i és una situació inicial de camí evolutiu cap el desenvolupament.

  • Teories demogràfiques: la causa principal rau en l’excessiu creixement demogràfic “són pobres perquè són molts”.

  • Teories naturalistes-deterministes: relacionen el fenomen amb un mitjà natural advers.
  • Teories marxistes: la lògica del subdesenvolupament descansa en el model capitalista i de la seva expansió territorial, que passa en un primer moment d’una explotació de l’home per l’home, a una explotació de les nacions a les nacions.

Les crítiques que podem fer a les diferents teories són clares. En primer lloc, el desenvolupament d’un país depèn fonamentalment dels crèdits, les inversions i un llarg etcètera, procedent del primer món i no tant de la seva pròpia capacitat d’evolució. Europa va evolucionar durant els segles XVI a XX en funció d’uns ritmes i forces pròpies, actualment això és impossible. La versió demogràfica no té en compte que el problema de fons no és l’excessiu creixement, sinó un model productiu incapaç de cobrir les necessitats d’una població en expansió. La ubicació geogràfica no s’aguanta simplement comparant Texas i Arizona amb Chihuahua que tenen el mateix nitxo ecològic. Per últim la postura marxista no té en compte que hi ha excolònies, com USA, Canadà i Austràlia que són potències econòmiques i polítiques a l’actualitat. La confusió entre dependència i subdesenvolupament és evident. Europa depèn d’Estats Units, però no és Tercer Món.

És en el si d’aquestes circumstàncies en que es produeix la descolonització, generant de forma simultània, al procés d’independència, una forta vinculació econòmica metròpoli-         excolònia. Les conseqüències ja les coneixem, forta interdependència primer món i tercer món i un subdesenvolupament diferencial en funció de l’evolució històrica posterior del procés descolonitzador i la fórmula de colonització emprada.

Resumint, Amèrica Llatina, amb la seva dependència econòmica d’Estats Units i les desigualtats socioeconòmiques internes; els nous països industrials com Corea del Sud, Malàisia, Tailàndia, Taiwan, amb una indústria exògena i de caràcter transnacional; els països exportadors de petroli amb una excessiva monoespecialització petrolera, sense inversió industrial i amb una manca absoluta de diversificació productiva; l’Índia i el sud-est asiàtic amb problemes de subnutrició, malalties endèmiques, analfabetisme; Xina amb una forta pressió demogràfica i el continent africà amb un profund subdesenvolupament crònic, tenen unes difícils, sinó impossibles perspectives de futur, mentre les regles del joc es basin en obtenir beneficis en el si d’un mercat regit per la llei de l’oferta i la demanda.

Vivim en un món on Nord / Sud no són dos realitats independents, sinó complementàries i contradictòries al mateix temps:

  • Els fluxos de capitals, basats en les inversions, els crèdits, les ajudes i les subvencions que el món desenvolupat inverteix en el Tercer Món a canvi de rendes, beneficis d’explotació i interessos dels crèdits, són una espiral que no s’acaba mai.

  • Els fluxos de transferència de tecnologia Nord Sud, representen la major estafa mundial i el major benefici del sistema, ja que impliquen la necessitat d’amortitzar una tecnologia en desús amb fortes càrregues econòmiques.

  • Els fluxos de mercaderies, que tenen el seu origen en l’etapa colonial, juguen a favor del Nord industrialitzat, generant una balança comercial desfavorable pel sud.

  • Els fluxos industrials, amb un procés cada cop més important de reubicació de la indústria occidental més contaminant i perillosa al Tercer Món a la recerca de polítiques més  flexibles i tolerants, pretén la reducció de costos productius.

  • I finalment els fluxos demogràfics Sud / Nord evidencien la brutalitat de la situació que viu un 75 % de la humanitat i tenen conseqüències polítiques i socials pel primer món de transcendència  inimaginable de continuar amb el ritme actual.

Les solucions a aquesta problemàtica passen forçosament per un desenvolupament sostingut, que prioritzi l’equilibri entre: desenvolupament econòmic, satisfacció de necessitats i preservació del medi ambient, contraposant els models de creixement il·limitat i creixement zero.

És evident que des de 1900 fins a l’actualitat el creixement ha estat percebut com il·limitat, independentment dels costos associats. La fam al món, es podria solucionar, seguint els postulats clàssics amb una multiplicació d’entre 5 i 10 de la riquesa mundial, això implicaria una augment paral·lel de la producció, la qual cosa significaria la destrucció ecològica del planeta. Per tant la solució del problema no va per aquí, implica un nou tipus d’actuació econòmica i, encara més important, una profunda transformació dels models de vida i de les actituds davant d’aquesta de la població mundial.

Per contra, la desforestació de les selves tropicals, la desertització i la contaminació provocada pels agrotòxics, són la resposta ambiental a un problema econòmic, plantejat per la relació desigual entre Primer i Tercer Món. L’únic capital del que disposen els països subdesenvolupats és l’ambiental i per tant just és que l’explotin.

Moltes han estat les solucions proposades per diferents organitzacions internacionals, i pels moviments antiglobalització, Fòrums Mundials etc., serveixin a tall d’exemple les següents:

  • Noves estratègies econòmiques: que promoguin una major estalvi energètic, reciclant els productes industrials (producció econòmica neta). Existeixen mitjans econòmics i tècnics per a fer-ho, per exemple si Canadà recicles el paper de diari tal i com ho fa Japó, s’evitaria la tala indiscriminada de 40.000 hectàrees de bosc a l’any.

  •    Noves estratègies demogràfiques: si en lloc de plantejar-se reduir a tota costa la natalitat dels països pobres, es milloressin les expectatives de mobilitat real entre Nord / Sud, compensant a la població envellida del món occidental i reorganitzant econòmicament els països d’origen, evitaríem el perill dels fluxos migratoris que estem vivint en els darrers anys.

 

  •  Noves estratègies de distribució de la riquesa: la més difícil d’assumir pel països rics. Donat que el creixement de la riquesa a tot el món és inviable ecològicament, la recessió de la pressió econòmica sobre el Tercer Món permetria un glop d’aire per les seves economies i un fre al deteriorament ambiental. El camí més immediat és la condonació del deute extern.

 

El desenvolupament sostenible, implica una nova actitud internacional de col·laboració amb la resolució dels problemes, ambiental i humans. Aquesta nova actitud no encaixa amb un model acostumat a blindar fronteres i a competir per quotes de mercat. Són necessàries postures més solidàries i globals. La solució final solament és possible a nivell mundial.

Enllaços recomanats:

El Tercer Món i el neocolonialisme. (Bloc Sapiens).

La gènesi del tercer món.  (Interessant article del bloc Des de la Mediterrània, on es fan dues breus ressenyes sobre dos llibres, l’un d’Arcadi Oliveres – el famós activista de Justícia i pau– l’altra de Selva López Chirico – doctora en Ciències Socials

La intervenció estrangera en el genocidi de Rwuanda (Molt bon resum per conèixer la història recent del país africà)

Vídeo: 

Advertisements

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 12: Descolonització i Tercer Món (1945-91) i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Neocolonialisme i Tercer Món

  1. Retroenllaç: Intercanvis i desigualtats en el món globalitzat. | Geografia. El bloc de 2n de batxillerat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s