De la socialdemocràcia al neoliberalisme

Amb la presidència Richard Nixon (1968) s’inicia la fi del poder econòmic hegemònic nord-americà. El model iniciat amb Bretton Woods, on totes les divises mundials es basaven en un canvi fix respecte a la cotització del dòlar amb l’or, tocava a la seva fi. Amb l’aparició de la CEE i el desenvolupament espectacular del Japó, USA no va poder mantenir la seva posició dominant en els mercats internacionals. Les despeses de la guerra del Vietnam i el programa electoral del demòcrata Lyndon Johonson, l’anomenada Great Society (es pretenia eliminar la pobresa del país) provocaran una inflació desmesurada que bloquejarà la balança comercial d’Estats Units. En efecte el 1971 s’entra en una crisi comercial sense precedents a l’economia americana des de 1893.

A Jamaica, el 1976, amb la participació de la major part dels membres de l’FMI, els països occidentals decideixen abandonar els canvis fixos. La implicació directa d’aquest fet, és per un costat una major inestabilitat i per l’altra una major rivalitat entre els diferents països. Entrem en una situació cíclica de recessions i de fases expansives, agreujades als 70 per les dues crisi del petroli, que ja no desapareix del panorama econòmic mundial fins a l’actualitat. Malgrat tot, el funcionament del GATT evita el retorn cap a una  política proteccionista. A partir d’aquest moment atur i inflació, seran companys de viatge habituals pels països desenvolupats, alhora que s’agreugen les diferències Nord-Sud, Est-Oest, fins al punt dramàtic que li coneixem en l’actualitat.

La figura de Richard Nixon és fonamental per entendre el període del que estem parlant, més si tenim en compte que amb la presidència republicana la política americana dona un gir de 180º. Nixon representava el retorn a posicions altament conservadores, contrari a l’avortament i a la integració racial entre altres drets civils, però molt pragmàtic a l’hora de concretar la seva política interna i exterior.

El desastre a Vietnam i l’enfonsament de l’American Way comporten respectivament la pèrdua de lideratge en el món lliure i la desaparició del desenvolupament i benestar il·limitats, bases inqüestionables del mite americà.

Una societat interna diferent, assetjada per la violència privada i pública sumat als moviments de protesta socials i un marc internacional canviant són  l’herència dels anys 60 amb la que Nixon i Kissinger hauran de treballar. Aquesta bipolaritat militar i multipolaritat política, requeriran de solucions imaginatives.

Nixon i Kissinger es van veure obligats a aplicar una política de realitats per fer front a aquests problemes intentant a la vegada no perdre els valors i la moral que havien fet gran a aquesta Nació.

En el marc internacional, Nixon i Breznev obren un nou camí de relacions basat en la multipolaritat i en general amb la intenció de dirimir qualsevol conflicte a partir de la negociació. Però cap de les dues superpotències va renunciar a intervenir de manera directa en les seves respectives àrees d’influència. Ho demostra la posició internacional de l’URSS, que solament tres anys després de la intervenció a Txecoslovàquia, recupera i reafirma el seu statu quo a Europa Occidental i les intervencions constants de la política nord-americana a Orient Mig i Llatinoamèrica.

Resultat d’aquesta política exterior de recuperació de prestigi com a potència mundial va ser la reelecció de Nixon a les presidencials de 1972. Però la situació política i econòmica americana, interna i externa no la podem qualificar de lliure d’entrebancs. Econòmicament l’economia més poderosa del món començava a mostrar signes evidents d’esgotament i anava perdent competitivitat exterior enfront dels seus aliats. Els països de la CEE donaran un pas important en el procés de cohesió econòmica i l’ampliació de 1973 amb l’entrada de Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca significa la confirmació d’aquest procés. Estats Units veia compromesa la seva penetració comercial a l’Europa Occidental i comença a prendre mesures de caràcter proteccionista (la sobretaxa del 10% sobre les importacions n’és un bon exemple). Políticament, la guerra del Yom Kippur  entre els estats àrabs i Israel (1973), situa a USA en una difícil situació mediadora, Orient Mig es converteix en una de les zones més calentes del planeta.

L’esdeveniment que trenca l’era Nixon-Kissinger és l’escàndol Watergate. L’estiu de 1974 Nixon es veu obligat a dimitir en mig de greus acusacions d’espionatge polític a les presidencials de 1972.

L’Alemanya de finals dels 60 és un país molt diferent del que havia perdut la Segona Guerra Mundial. D’ençà que  el 1949 es va crear la RFA dirigida per Konrad Adenauer, com a president del Bundestag, el país va fer un espectacular camí cap a la recuperació econòmica i política. El seu indiscutible lideratge de la CEE juntament amb la França de De Gaulle i el suport dels Estats Units, que veien en el miracle alemany i la seva estabilització política la peça clau  dels plans de contenció a l’Europa Central de l’expansionisme soviètic, afavoreixen el desplaçament del nacionalisme germànic cap a posicions residuals i nostàlgiques. El país estava preparat per l’ascens al poder de la socialdemocràcia. Així va ser, el 1969 l’SPD de Willy Brandt va guanyar les eleccions amb la promesa d’una gestió econòmica moderada i amb una millora de les relacions amb l’est europeu.

Alemanya es presenta al món com un país imaginatiu i treballador, a ple rendiment, amb 61 milions d’habitants preocupats fonamentalment pel seu estatus econòmic, per la seva seguretat i pels seus nivells de consum.

La política de Brandt, l’Ostpolitik, s’encaminarà cap a la superació dels fantasmes del passat que Adenauer va ser incapaç d’exorcitzar. El reconeixement de la sobirania de la RDA, la realitat de  les fronteres de l’Oder-Neisse amb Polònia, l‘statu quo soviètic a l’Europa Oriental, representen els elements més significatius de la política exterior socialdemòcrata d’aquest període. Amb aquestes premisses polítiques concretades en diferents tractats al llarg del període Brandt, Alemanya es consolida com el principal interlocutor europeu de l’URSS i en el més directe defensor de la distensió. Alemanya amb un paper financer determinant en el si de la CEE es convertia amb l’augment del seu pes polític en un dels interlocutors més importants de l’Aliança Atlàntica.

El 1974 Brandt va ser substituït pel Helmut Schmidt.

A la França postgaullista que precedeix a la crisi de 1968 i a la retirada de De Gaulle al 1969 els successors del general, Pompidou, Giscard, Chirac,  es mantenen en el poder durant tots els anys 70, se’ls coneix com els gaullistes de l’URD (Union Républicaine Démocratique), la dreta moderada que intenta controlar les posicions de poder enfront una esquerra que intenta unir-se sota un programa comú. Poc a poc el bloc de dretes es va desunint, Giscard perd posicions davant del nou partit fundat per Chirac (RPR). A poc a poc entrem en  una dinàmica de política interna que reforça el presidencialisme  i que acaba produint la victòria del líder del PSF, François Miterrand al maig de 1981.

Les dimensions de la política internacional les podem resumir de la següent manera:

Pompidú: manté la política de De Gaulle d’independència atlàntica i de defensa dels interessos nacionals de França, especialment els agrícoles a la CEE. En la política exterior, aprofundeix en la col·laboració amb Alemanya i l’URSS. Una nova dimensió al mig de la Guerra Freda que confirma la multipolaritat política de finals de segle.

Giscard d’Estaing: s’enfronta a una França dividida políticament, la moderada i centrada que representava ell i la social comunista liderada per Mitterrand. En el pla internacional trobem les més notòries novetats de la política giscardiana, la seva aproximació a Washington a través de la unió amb Bonn, l’acosten a l’Aliança Atlàntica a partir de complexes negociacions tècnica-militars. Amb una clara posició europeista la tendència va ser la de reforçar la CEE en la línia monetària. La tendència filo àrab i tercermundista li proporcionen avantatges evidents a escala econòmica.

Chirac: la seva política confirma la tendència conservadora de la política occidental, de clar posicionament atlantista, però també europeista, contradicció que provocarà efectes negatius en la política exterior comunitària a finals de segle.

A Itàlia els esdeveniments de 1968, van tenir major durada i permanència que a la resta de països. Possiblement una de les raons que expliquen aquest fet és l’enorme importància del PCI. Les condicions de la societat italiana amb un terrorisme d’extrema esquerra, les Brigades Roges i un d’extrema dreta, capaços de desestabilitzar políticament el país, provoquen situacions tan greus com el segrest d’Aldo Moro, el líder de  la Democràcia Cristiana. Queda demostrat que una Itàlia fora de la lògica bipolar no es bona per ningú, ni per l’Oest ni per l’Est. Una DC que guanya les eleccions de 1976 amb la formació del govern monocolor de Giulio Andreotti, recolzat per un Enrico Berlinguer secretari del  PCI i que declarava que se sentia més segur en un país integrat en l’OTAN,  n’és un bon exemple. Aquest compromís històric de Berlinguer demostra com a finals dels 70 la Guerra Freda i la bipolarització segueixen sent els directors de la política internacional.

A Estats Units, després de la provisionalitat de la presidència de Henry Ford, un demòcrata James Carter obté una majoria justa per guanyar les eleccions de 1976. Enfrontat a una societat plena de desigualtats i de contradiccions, una societat religiosa i violenta a la vegada, que veia com el prestigi americà anava desapareixent a Llatinoamericà, Orient Mig etc.

Carter va revisar la política de Nixon a escala internacional i aquí se li han de reconèixer èxits importants:

  • La reducció d’ajudes a règims dictatorials d’Amèrica del Sud.
  • La signatura amb Panamà el 1977 d’un acord amb el general Torrijos, pel que USA es comprometia a restituir la sobirania del canal el 2000.
  • La condemna dels règims racistes de Sud-àfrica i Rhodèsia.
  • Els acords de Camp David al setembre de 1978 entre Israel i Egipte.
  • La signatura del Tractat Salt II al juny de 1979, que introduïa noves limitacions a la carrera d’armaments de les dues superpotències.

Sense dubte un seguit de mesures que tendien a generar un nou clima en les relacions internacionals. Però la Intervenció Soviètica a l’Afganistan al desembre de 1980 va fer un gir inesperat a les relacions USA/URSS aprovades a SALT II i va refredar les relacions entre els dos països. A mitjans de 1979 es va produir la Revolució de Jomeini i Iran es convertia en una república islàmica, al novembre estudiants fonamentalistes ocupaven l’ambaixada americana a Teheran.

Els esdeveniments semblen anunciar un retorn als temps més crítics de la Guerra Freda i el món es torna a polaritzar perillosament.

Alemanya veia amb preocupació les intencions de Carter d’explotar el tema dels drets humans, en un moment en què les relacions amb Moscou tendien a consolidar-se. Per altra banda les constants intromissions americanes en la política econòmica europea recomanant polítiques d’expansió, ampliant el crèdit i l’activitat industrial, xocaven amb la tendència alemanya i europea de control de la inflació, defensant la moneda i mantenint estables els preus. La creació del SME, proposat pel canceller Schmidt, tenia com a objectiu aquesta funció estabilitzadora.

En un altre marc, a l’Aliança Atlàntica es van produir també divergències considerables entre les posicions americanes i europees. El perill d’una findalització davant del desplegament dels SS-20 soviètics dirigits a objectius europeus va provocar discussions acalorades als dos costats de l’atlàntic. La qüestió de fons, encara no solucionada a l’actualitat, era la defensa del territori europeu davant d’una possible, més hipotètica que real, agressió russa. La pressuposada ajuda nord-americana es qüestionava, i no sense raó, en funció de les reserves aliades d’una escalada bèl·lica que provoqués la utilització d’armament de destrucció massiva.

Una Europa que no trobava la seva posició política entre els Estats Units i la Unió Soviètica, necessitada d’una política de defensa comuna, que li permetés garantir la independència enfront els americans i  al mateix temps consolidar l’estabilitat davant els soviètics. Una Europa que encara no havia estat convulsionada totalment, els esdeveniments de finals de segle obligaran a prendre noves estratègies per un món cada cop més canviant.

tipos de politicasA les eleccions presidencials de 1980, va ser escollit el republicà Ronald Reagan,  començant  un procés d’estabilitat política republicana que durarà deu anys, amb la reelecció de Reagan al 1984 i de George Bush el 1988.  L’explicació d’aquesta situació que sembla reproduir-se a principis del segle XXI amb la presidència de Bush fill, cal que la busquem en els elements de crisi econòmica i de crisi social que vivia la societat nord-americana a principis dels vuitanta. Amb una inflació del 13’5% i amb vuit milions de parats la potència més gran del món estava a prop del col·lapse. Això sense comptar amb l’enorme immigració legal dels anys setanta i vuitanta, 10 milions per ser exactes.

L’aplicació d’una política neoliberal de to més radical, va ser i és una de les constants de la política federal durant aquests anys. Rebaixes fiscals a favor de les empreses i les rendes més altes i una forta contenció dels salaris i les despeses en assistència social. Però les mesures no van funcionar a mig termini. Les depeses militars hipotecaran la possibilitat de sanejar el dèficit estatal. La sobrevaloració del dòlar respecte a les altres monedes i un tipus d’interès excepcionalment alt van acabar provocant una primer senyal d’atenció a l’octubre de 1987 quan Wall Street va caure un 25% en pocs dies.

Però si la situació econòmica no va millorar substancialment,  què va provocar el manteniment de la política conservadora de Reagan ?. Doncs el seu projecte de rearmament, l’anomenada Guerra de les Galàxies, coneguda per les sigles SDI (Iniciativa de Defensa Estratègica). L’estratègia perseguia també el col·lapse de l’economia soviètica davant de la necessitat de continuar amb la carrera armamentística en un moment en què la seva economia es trobava en una difícil situació, però els esdeveniments de finals de la dècada, que ja veurem més endavant donaran com a resultat un canvi de coordenades en les relacions internacional.

Els laboristes va aconseguir governar a Anglaterra des de 1974 fins a 1979. Però la situació de crisi econòmica i política tant interna com externa va provocar que al maig de 1979 la líder del Partit Conservador Margaret Thatcher guanyes les eleccions amb una còmoda majoria. El programa conservador era una clara reacció al món canviant de finals dels setanta. Amb una política monetarista i liberalista, Thatcher va intentar controlar les despeses públiques, tot desgravant les rendes més altes, amb l’objectiu de fer baixar la inflació i reactivar les inversions i l’ocupació. Si inicialment les mesures no es van poder aplicar donada la severitat de la crisi, la intervenció britànica en el conflicte de les Malvines amb Argentina i la millora de l’economia internacional entre 1982 i 1983 gràcies a la capacitat de recuperació nord-americana, van permetre la victòria conservadora a les eleccions de 1987. Però els problemes de l’economia britànica no estaven solucionats. Les importacions van seguir superant a les exportacions durant el 1983, malgrat que les explotacions de petroli del Mar del Nord permetessin equilibrar la balança de pagaments; l’atur també seguia creixent, afectant un 12% de la població activa; la inflació es comportava negativament com a conseqüència de les pujades del preu dels béns de consum com el gas, la llum, els medicaments, etc., i en general el país es desindustrialitzava com a conseqüència de l’aplicació d’una espècie de darwinisme econòmic. Quan el 1989 els laboristes van guanyar les eleccions, Thatcher es va veure obligada a enfrontar una votació en contra en el si del seu propi partit, va dimitir i un home de la seva confiança John Major la va substituir. Acabava l’era de la dama de ferro, deixava un país amb les majors cotes de desigualtat i amb el nivell d’injustícia social, més alt de la seva història recent.

A la RFA tant Brandt, com Schmidt van intentar millorar les relacions amb l’Alemanya comunista i amb l’URSS, però els problemes econòmics i la radicalització dels grups extraparlamentaris van provocar la seva caiguda i la victòria als anys 80 de la democràcia cristiana. El canceller Helmut  Kohl si bé estava a prop de les concepcions thatcherianes com la retallada de la despesa pública i les desgravacions fiscals a favor de les empreses, rebutjava de pla les concepcions neoliberals, amb les seves privatitzacions i la centralització de la iniciativa privada i el mercat. L’Estat, per la democràcia cristiana tenia una funció  mediadora i neocorporativa, una economia social de mercat capaç de superar les limitacions del neocapitalisme imperant als Estats Units de Reagan i de superar també la crisi de l’Estat Protector. No podem oblidar el paper important que va jugar durant aquest període el partit dels verds de Petra Kelly  i el posicionament de la societat alemanya amb importants manifestacions pacifistes en contra de la instal·lació dels míssils a l’Europa Occidental  a principis de la dècada dels vuitanta. Quan el canceller Kohl va viatjar a Moscou per entrevistar-se amb Gorbachov, poc podia imaginar el gir que prendrien els esdeveniments en els mesos posteriors.

El món estava canviant, si al món anglosaxó, inclosa Alemanya es respiraven aires conservadors, a França un Miterrand esperançat assumia la presidència de la República el 1981. A Itàlia el socialisme de Benito Craxi i la democràcia cristiana de Arnaldo Forlani formaven coalició i permeten retornar als socialistes al govern. A Espanya i Portugal havien caigut les dictadures a mitjans dels setanta i el 1982 a la primera amb Felipe González i a la segona amb Mario Soarez es dibuixava un panorama similar al francès. A Grècia el 1981 Andreas Papandreu pujava al poder.

Sembla que l’Europa del sud, agrícola i menys industrialitzada aposta per governs progressistes mentre que l’Europa del nord, industrialitzada i atlantista entra de ple en el model conservador. Manca, però un element per completar el mosaic mundial, l’URSS de Mijail Gorbachov, cridat a provocar un canvi fonamental en les relacions internacionals i en les forces de poder.

Enllaços recomanats: Europa de la catàstrofe de 1945 a la reunificació del continent. La guerra freda als anys 80 (Bloc Sapiens).

Vídeo: El cas Watergate

Vídeo: Margaret Thacher. (La dama de hierro). 

Vídeo: Militarisme i fi de l’Estat del Benestar

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 13: Un món dividit en blocs (1945-91) i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s