L’esclat revolucionari dels 60.

Ubicat a: soledadcastro.tripod.com

Ubicat a: soledadcastro.tripod.com

Els anys seixanta representen per Europa i el món la dècada de dos revolucions fallides. El maig francès i la primavera de Praga. Malgrat que es donin en contexts polítics molt diferents reflecteixen una mateixa realitat. A occident una societat tecnificada, amb alts nivells de qualitat de vida, que garanteix l’exercici de les llibertats democràtics, però que estan, segons paraules de Giuseppe Mammarella limitades per un sistema d’organització del treball tendencialment repressiu. A l’est la democràcia es veu negada per la pseudogestió d’una burocràcia polititzada i la cobertura de les necessitats bàsiques es utilitzada com a referent revolucionari a exportar.

Però no són aquestes les raons que provoquen l’emergència revolucionària del 68. Els esdeveniments parlen per si sols.

  • La desaparició de Kennedy i Kruschev.
  • La intervenció americana a Vietnam incrementada a partir de 1964.
  • La revolució cultural de Mao a Xina al 1965.
  • La onada revolucionària a Iberoamèrica, que a partir de l’exemple cubà, fa renéixer esperances en els grups socials més deprimits. Proliferen les guerrilles i la figura del <Che> es utilitzada com a referent revolucionari.

  • L’assassinat de Luter King al 1968 en mig de la proliferació de grups negres com les Panteres Negres, Black Power. L’administració americana es veu obligada a signar apressuradament legislacions sobre drets civils pels negres.
  • L’aparició a Europa d’una nova esquerra de caire troskista, que es distancia per igual del model capitalista que del model burocràtic soviètic.
  • Els moviments contraculturals i estudiantils de finals dels seixanta, de tendències més o menys pacifistes o revolucionàries, que es concreten en el moviment hippy.

Pensem que la major part de tot el moviment contestatari del 68 es veu catalitzat i propulsat pels estudiants. Una de les conseqüències del benestar i la mobilitat social és l’augment de la població estudiantil. Les universitats comencen a ser punt de trobada i de reunió de masses juvenils de diferent extracte social. Molts d’ells estan matriculats a programes de ciències socials amb una important presència d’estudis sobre marxisme i s’alimenten de les obres de Marcuse, Bloch, Gramsci etc. La politització que se’n deriva permet el posicionament del moviment estudiantil des d’una visió contestatària, política i existencial.

A  la França de De Gaulle i de la V República portaven deu anys de tranquil·litat política gràcies a un discurs polític ambigu, que tant aviat criticava a Estats Units per la seva hegemonia mundial i la seva intromissió en els assumptes d’Àsia i Iberoamèrica, com mantenia públicament el seu compromís europeista i atlantista.

Al 1968 es van desencadenar tot un seguit d’esdeveniments amb un denominador comú: una excessiva arrogància de tracte i un autoritarisme intransigent en les relacions laborals, sindicals i universitàries. El descontent estudiantil, la problemàtica sindical i les reivindicacions universitàries van fer la resta.

Podem definir el maig francès com un episodi on els valors llibertaris i antiautoritaris juntament amb una visió contestatària de la societat, van ser capaços d’aglutinar a la població contra la normalitat en nom de la fantasia.

El moviment contestatari també va arribar a Japó, a Mèxic on el 2 d’octubre de 1968 centenars d’estudiants van ser reprimits violentament, ja hem vist els intents de democratització de les anomenades democràcies populars a Iugoslàvia i a Txecoslovàquia. Si hi sumem Berkely primer i Columbia desprès, dos prestigioses universitats nord-americanes, tenim  que 1968 és sens dubte l’any de les revolucions estudiantils.

Certament les condicions econòmiques i socials a la França de De Gaulle no eren, per dir-ho d’alguna manera per tirar coets.  El cost de la vida creixia constantment i això no es reflectia en un increment dels salaris, per tant, igual que avui en dia, en un món on l’augment de la renda era una expectativa generalitzada la seva congelació provocava frustracions i desesperança.

Però no n’hi ha prou. El maig revolucionari és quelcom més que un moviment de protesta sindical i polític. És una rebel·lió de caràcter existencial que beu, a França, de l’oposició a la guerra d’Algèria i que s’alimenta del moviment nord-americà a Berkeley, del de Ciutat de Mèxic i del de Berlín.

Veiem de forma esquemàtica els esdeveniments que caracteritzen el maig francès:

  • El 2 i 3 de maig es tanca la Facultat de Lletres de la Universitat de Nanterre, un dels principals centres del moviment contestatari . La policia entra a la Sorbona.

  • El 12 de maig es produeix una manifestació a París d’entre 600.00 i 700.000 persones. La iniciativa dels estudiants s’ha unit a les demandes sindicals i a l’esquerra política.

  • A mitjans de maig la protesta estudiantil és monopolitzada pels sindicats i els partits d’esquerra.

  • El 17 de maig 10 milions de treballadors van a la vaga.

  • El 24 de maig De Gaulle demana el retorn a la normalitat i promet reformes del sistema democràtic per permetre una major participació popular.

  • El 23 i 30 de juny hi ha eleccions presidencials, en les que torna a triomfar De Gaulle i és derrotada l’esquerra històrica. La revolució s’havia acabat.

Bé, els esdeveniments parlen per si sols. El gran derrotat del maig del 68 no va ser el moviment contestari, sinó l’esquerra històrica, incapaç d’aprofitar l’ocasió per fer-se amb el poder. Però tampoc De Gaulle en va sortir ben parat, un any més tard a les eleccions d’abril de 1969 perdrà la reelecció i serà substituït per Pompidou.

L’anàlisi del fets que hem comentat va més enllà de França. Els líders estudiantils es veien influenciats per les revolucions de Mao i del Che Guevara, però no tenien darrera un projecte polític capaç de rendabilitzar una mobilització que va tenir a la V República entre les cordes durant més d’un mes. El moviment iniciat a les universitats i amb una increïble projecció exterior va englobar a tots els sectors socials i es va estendre més  enllà de les fronteres gales.

 Enllaços recomanats: El maig francès (Bloc Sapiens)

Vídeo: El maig francès.

Vídeo: I have a dream (Martin Luther King)

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 13: Un món dividit en blocs (1945-91) i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s