La crisi energètica, el Club de Roma i la fi del Welfare State

poblaciómundial-evolucióCertament el creixement que ha experimentat el planeta terra en els darrers cent anys no té comparativa històrica i representa un dels factors de pressió més importants que  l’home ha realitzat sobre l’entorn des de la seva aparició sobre el planeta. Les estimacions del marc demogràfic actual calculen que de seguir amb el ritme de creixement actual, al 2045 el món pot haver superat els 9.000 milions d’habitants, una xifra que molts consideren insuportable a nivell de recursos i possibilitats de continuïtat. Els anàlisis sobre el creixement de la població és, avui en dia, un dels eixos de moltes de les reunions que es realitzen a nivell internacional, tant en el si de l’ONU com en altres fòrums alternatius. Però aquest tipus de problemàtica va ser analitzada ja en altres moments històrics, Malthus, Marx i molts dels grans pensadors del segle XIX.

Al 1968, amb un interès simplement científic, es va fundar un grup d’investigadors anomenat el Club de Roma. L’objectiu que va marcar el seu treball des de l’inici va ser el d’analitzar aquells temes de vital importància per la subsistència del sistema capitalista i el món en general.

El grup de treball va el·laborar un informe conegut amb el nom dInforme Meadows (1972), amb unes conclusions netament neomalthusianes molt radicals.

Per dur a terme l’informe es van analitzar un seguit de factors d’indubtable rellevància per l’anàlisi del planeta: població, producció agrícola, recursos naturals, producció industrial, contaminació.

La conclusió final va ser la següent:: la població i el capital industrial tendeixen a créixer sense límits, però com que vivim en un món finit, cal que aturem aquest creixement abans que la contaminació, l’exhauriment dels recursos i la fam facin insostenible la situació.

Aquest primer diagnòstic de la situació mundial es coneix amb el nom de Creixement Zero. En sentit estricte recomanava deturar el creixement demogràfic, limitar el consum d’aliments i matèries primeres, el procés de contaminació i la producció industrial. Els pares de la proposta, zero acumulació zero beneficis, van també recomanar una millor i més justa redistribució de la riquesa per aconseguir un augment progressiu de la qualitat de vida a tot el planeta.

Les conclusions que acabem de comentar, no ens resulten estranyes a principis del segle XXI, tots estem acostumats a escoltar en els mitjans de comunicació les denúncies dels diferents grups ecologistes, antiglobalització etc., sobre els perills d’un ritme de creixement desordenat i salvatge. El deteriorament de la qualitat de vida és un fet indiscutible en el món actual, i a ningú se li escapa la problemàtica associada al marasme industrial contaminant que amenaça seriosament la continuïtat dels nostres sistemes socials, econòmics i polítics. Ara bé, hi han un seguit de qüestions que queden per resoldre, i que han fet i fan dels plantejaments inicials del Club de Roma una utopia atractiva però impracticable.

  • Com es pot resoldre satisfactòriament, el problema de l’envelliment de la població occidental i fer-lo compatible amb el fort creixement de les poblacions subdesenvolupades o tercermundistes ?.

  • Es pot demanar als països pobres que aturin el seu creixement, ni que sigui per poc temps?.

  • Els interessos dominants acceptaran solucions dràstiques d’aquest tipus ?.

Tots coneixem les respostes a aquestes preguntes. Des de 1972 el creixement de la humanitat en totes les seves esferes, no tan sols no s’ha limitat, sinó que ha crescut a un ritme exponencial difícil d’aturar:

  • Contaminació atmosfèrica, solament Espanya va tenir un 29% més d’emissions que al 1990, incomplint per tant el protocol de Kioto de no superar el 15% d’emissions. El diòxid de carboni és el principal responsable de l’efecte hivernacle i del recalentament de la terra.

  • La contaminació de les aigüesha esdevingut un greu problema en els últims anys. L’abocament indiscriminat de residus en el rius, i les marees negres provocades per accidents dels gran petrolers, amenacen amb destruir la biodiversitat dels oceans.

  • La desforestació i la destrucció de la biodiversitat, provoca una enorme pèrdua de capacitat d’adaptació i d’aparició de noves espècies. Això juntament amb els incendis, la utilització de pesticides a les tasques agrícoles i una agricultura desenfrenada provoca la desertització d’àmplies zones del planeta.

  • Les deixalles procedents de l’activitat humana són difícils d’eliminar, la seva acumulació resulta perillosa i inviable a curt termini.

  • La problemàtica dels residus nuclears, difícils de reciclar i difícils d’emmagatzemar, juntament amb el perill d’accidents (Chernobil, Harrisburg, Vandellòs …).

  • El fort creixement demogràfic del Tercer Món.

Sigui com sigui l’amenaça sobre la humanitat és immediata, i existeix un cert consens sobre la necessitat de limitar el creixement.

Oil_Prices_1861_2007

Però tornem al nostre tema inicial. Just quan el Club de Roma havia començat a plantejar la problemàtica i la dificultat del creixement desmesurat, va esclatar en el bell mig de la civilització occidental una crisi, molt poc especulativa i extraordinàriament real, ens referim a la crisi energètica de 1973.

Desprès de l’atac egipci a les posicions israelites en la vessant esquerra del canal de Suez al 1973 (la Guerra del Yon Kippur), el petroli es converteix en el gran protagonista de la vida econòmica mundial.

L’OPEP, dominada essencialment  pels països àrabs reacciona davant la derrota d’Egipte i del moviment palestí amb una pujada històrica del barril (70%), provocant una crisi mundial sense precedents. (Al 1970 el barril de petroli costava 1’8 $. Just abans de la guerra de 1973 2’9 $,  i desprès d’aquesta 5’1. Al febrer de 1974 arriba a la xifra històrica de 11’6 $, per situar-se a finals de 1978 en 12’7 i duplicar-se un any més tard i arribar als 23’5 i cotitzar-se al 1980 a 36 $. La pujada és espectacular.)

Les manifestacions més importants de la crisi són:

  • Estancament de la producció (disminució relativa de les taxes de creixement).

  • Inflació (augment dels preus al consum)

  •  Augment de l’atur.

gràfic 1960 2008La crisi posa en evidència el que els experts del Club de Roma ja havien dit, l’escassetat de recursos energètics i de matèries primeres i el seu caràcter limitat i no renovable, en especial el petroli. Durant molt de temps l’or negre havia estat una energia barata. Ni tan sols la inflació, que afecta singularment a tots els productes i mercaderies durant els anys 50 i 70,  semblava incidir en el cru. Però a partir de 1970 la tendència era evident que estava canviant. Els països productors, comencen a nacionalitzar les explotacions petrolíferes  augmenten discretament el preu del barril i comencen a controlar la producció.

La resposta del món industrialitzat es doble:

  • Racionalitzant el consum de petroli i els seus derivats.
  • Desenvolupant fonts d’energia alternatives.

Però queda clar que el món desenvolupat encara no ha après la lliçó. La renovació energètica va consistir en el retorn a velles formes d’energia com el carbó, amb els consegüents problemes de contaminació (diòxid de carboni) o el desenvolupament de l’energia nuclear, amb els problemes derivats dels residus i la possibilitat d’accident de les centrals nuclears.

its-the-economy-stupidAmb la crisi energètica, sumada a la crisi social i política arribem a  la cruïlla de la societat de l’opulència occidental. El Welfare State, construït  per superar les dificultats de la postguerra i que es suposava indestructible comença a trontollar. Ja ho hem vist, els anys que precediran a la crisi, a la majoria dels països occidentals, assistim a un retorn de les posicions més conservadores i del pensament econòmic liberal. La crítica és clara, durant anys de bonança econòmica l’Estat ha anat assumint càrregues pressupostàries enormes, amb l’objectiu de cobrir cada cop més necessitats de la població i garantir una equitativa redistribució de la riquesa. Però amb el tancament de les empreses i l’augment de l’atur les classes passives són cada cop més extenses, l’endeutament de la hisenda pública comença a ser insuportable i els principals actors econòmics del món occidental actuen.

L’enfrontament entre socialdemocràcia i neoliberalisme és la nova dinàmica de la política europea i nord-americana. L’economia es torna més plural i menys intervinguda. Es prescindeix d’antigues càrregues socials, s’abandona als més desfavorits per la crisi al mercat. Es privatitzen les empreses públiques. Es fan fortes reconversions industrials sense tenir en compte els costos socials.

En mig d’aquest marasme conservador, l’esquerra clàssica comença a perdre influència i deix de canalitzar el descontent social i polític. Els partits socialistes, la socialdemocràcia, els comunistes es repleguen cap a posicions més dretanes, acceptant la necessitat de les reconversions i de l’austeritat pressupostària. En el seu lloc, canalitzant el malestar, sorgiran nous moviments, hereus de l’esquerra del 68. Moviments de ciutadans, ecologistes, pacifistes, antinuclears, feministes, d’alliberació sexual, i un llarg etc., que juntament amb el ressorgiment de moviments de reivindicacions de les minories nacionalistes i ètniques (Palestina, Euzkadi, Irlanda, minories racials a USA …) definiran una nova radicalització de la convivència i la negociació al món.

Enllaços recomanats: La crisi del petroli (rtve.es). La crisi econòmica de 1973 i el naixement del neoliberalisme (Bloc Sapiens).

Vídeo: National Geographic: 7 Billion

Vídeo: Cambio global. La crisis energética I.

Vídeo: Cambio global. La crisis energética II.

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 12: Descolonització i Tercer Món (1945-91) i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s