El conflicte iugoslau

Per entendre la lògica dels esdeveniments a l’antiga Iugoslàvia, cal que fem un breu resum del període comunista del general Tito i les enormes contradiccions que es van acumular i que acabaran esclatant amb el conflicte nacionalista més important de finals del segle XX.

Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, en el territori iugoslau ens trobem un seguit de faccions enfrontades. Per un costat els chetniks , servis monàrquics, anticomunistes i que han lluitat contra l’ocupació alemanya; per l’altra els ustachis, croats, que han construït un estat croat sota influència nazi. Les tensions entre aquests dos bàndols són constants. El nacionalisme i xenofòbia d’uns i els altres és el que permet que els comunistes de Tito, que durant la guerra representen el principal focus de resistència davant els alemanys acabin controlant el país i establint una república democràtica socialista.

En efecte, al 1945 unes eleccions impulsades pels comunistes donen la victòria al Front Popular, liderat per Tito. A partir d’aquí queda abolida la monarquia i constituïda la República Federal de Iugoslàvia, que engloba a sis repúbliques (Croàcia, Sèrbia, Eslovènia, Bòsnia, Montenegre i Macedònia) i dos províncies autònomes :  Kósovo, amb majoria albanesa i Vojvodina, amb majoria hongaresa.

L’enfrontament de Tito amb l’ortodòxia moscovita a partir de 1948, constitueixen un model de socialisme anòmal a l’Europa de l’est, on malgrat la liberalització i descentralització de l’economia i els intents de gestió política més o menys democratitzadora , no poden amagar les profundes contradiccions internes del país.

Tenim diferents nivells de desequilibri a l’era Tito:

  • Econòmics:
    • Sectors rics: Croàcia i Eslovènia.
    • Sectors pobres, especialment Montenegre, Kosovo i Macedònia.
  • Polítics:
    • Centralisme: Servia.
    • Federalisme: Croàcia, Eslovènia, Macedònia i Kosovo.

La unitat del país es manté gràcies al control de l’Estat comunista però no evita les reivindicacions nacionalistes dels albanokosovars al 1968, les croates al 1967, i el nacionalisme centralista dels servis, contraris al model federal.

Un cop mort el líder comunista al 1980 i desmembrada la Lliga Comunista iugoslava, les respostes a la nova situació seran molt diferents.

Per un costat tindrem el bloc servi, liderat per Slobodan Milosevic, que engloba a Servia, Kosovo, Vojvodina i Montenegre, i que vol recuperar les antigues fronteres i crear una Iugoslàvia Servia, sota control servi. I per l’altra el bloc d’Eslovènia i Croàcia que aspiren a la independència, cosa que els durà a enfrontaments amb Servia, que acabaran desembocant en la guerra.

A partir 1971, el nacionalisme croat s’havia  manifestat amb molta duresa a través de vagues d’estudiants i obrers, després que els dirigents croats s’haguessin enfrontat amb la Federació sobre la qüestió del repartiment de les divises monetàries entre les repúbliques. Aquest moviment s’anomena la “primavera croata“.

El descontent croat creix en la dècada de 1980. L’expansió turística i industrial del país fa de Croàcia una de les repúbliques més riques de la Federació, però els croats accepten cada cop més malament la redistribució d’una part de llurs ingressos als membres més pobres de Iugoslàvia. Aquest fenomen, lligat al ressorgiment de les diferències culturals i històriques que també s’observen a Eslovènia, fan esclatar la crisi política.

Després de la mort de Tito el 1980, les tensions entre Croàcia i el govern federal dominat pels serbis s’intensifiquen. La liberalització econòmica de la dècada de 1980 fa emergir una classe de dirigents locals, lligats a la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia, que són els primers a fer evolucionar les demandes d’autonomia i una voluntat d’independència completa respecte a la Federació.

El procés d’independència d’Eslovènia es veurà afavorit per les tensions entre Croàcia i Servia i per tant un cop votada la independència per referèndum, al juny de 1991 Eslovènia es separa de Iugoslàvia. Les eleccions de 1992 confirmaran a Milan Kucan en la presidència del nou estat.

A Croàcia l’ascensió del nacionalisme és molt més violent del que hem vist a Eslovènia, els dissidents croats, encapçalats per  Franjo Tudjam creen la Comunitat Democràtica Croata (HDZ), un partit nacionalista de dreta i aconsegueixen la majoria dels escons a l’Assemblea (40 % dels vots). Tudjman és elegit president.

Tudjman intentarà calmar els temors dels serbis de Croàcia mitjançant el nomenament d’un serbi a la vicepresidència de Croàcia. Però el malestar va en augment i els serbis de Krajina, organitzen un referèndum sobre la qüestió de l’autonomia. Una majoria aclaparadora els hi és favorable i les províncies sèrbies de Krajina i d’Eslavònia occidental proclamen unilateralment llur autonomia i organitzen l’autodefensa a partir de l’estiu de 1990.

Quan Croàcia proclama la seva independència nacional el 26 de juny de 1991, el govern federal iugoslau i la minoria sèrbia (formada per prop de 600.000 habitants) s’hi oposen. La guerra és inevitable i esclata a finals de 1991, el 28 % del territori de la República de Croàcia queda en mans dels serbis, que reben el suport de l’exèrcit federal iugoslau.

Al desembre de 1991, la Comunitat Europea i les Nacions Unides ofereixen la mediació al conflicte, mentre que les tres repúbliques autònomes sèrbies s’uneixen al gener de 1992 per formar la República Sèrbia de Krajina (RSK), no reconeguda pel govern croat.

La Croàcia independent és reconeguda per Alemanya al desembre de 1991 i després pel Vaticà i els altres estats de la Comunitat Europea al gener de 1992. D’ençà del 2 de gener, un alto-el-foc sense condicions és signat entre l’exèrcit iugoslau i la guàrdia nacional croata; al febrer, les Nacions Unides envien tropes de manteniment de la pau, formades per 14.000 efectius (Forpronu – Cascos Blaus) i controlen la retirada de l’exèrcit iugoslau de Croàcia i la desmilitarització dels tres enclavaments serbis.

masacre srebrenicaL’exèrcit iugoslau es retira de Croàcia però deixa el material de guerra a les milícies sèrbies de Krajina, que conserven la seva influència sobre els territoris ocupats el 1991. Els serbis inicien una terrible política de neteja ètnica, que tracta d’eliminar a les poblacions no sèrbies de les zones sota el seu control, obligant a anar a l’exili a 300.000 croats de l’Eslavònia oriental. A la primavera de 1992, la guerra es desplaça a Bòsnia-Herzegovina.

En aquest territori hi trobem tres comunitats ben diferenciades. Per un costat el serbis i per l’altra els croats. Cal sumar-hi una presència important de musulmans que juguen el paper de neutralitat entre les reivindicacions nacionalistes dels uns i dels altres.

A les eleccions de 1990 obté la victòria el Partit Musulmà d’Acció Democràtica i és escollit president Izetbegovic, que intenta i aconsegueix un cert consens entre les diferents comunitats per governar el país. Al 1991 aquest consens es trenca. Al 1992 trobem un govern format exclusivament per musulmans i croats, que convoca al mes de febrer un referèndum que proclama la independència del territori. Al març un acte terrorista a Sarajevo inicia la guerra.

Els servis proclamen la República Sèrbia a Bòsnia, presidida per Radovan Karadzic, que comença a rebre ajuda de Milosevic, mentre que els croats son ajudats per Tudjam.

Al gener de 1993,  s’intenta establir un primer pla de solució del conflicte de Bòsnia, proposat pel britànic lord David Owen, en nom de la Comunitat Europea, i per Cyrus Vance, en nom de les Nacions Unides. Els serbis de Bòsnia el refusen. Al mateix temps, una nova ofensiva és llançada pels croats a Krajina. Tanmateix, els serbis de Croàcia continuen controlant prop del 30 % del territori croat. Al març de 1994, el govern bosnià, els croats de Bòsnia i Croàcia signen un acord que preveu la creació d’una nova federació croatomusulmana, amb la possibilitat de formar una confederació a llarg termini amb Croàcia.

La pau es comença a gestar a partir de 1995, amenaçada constantment per les agressions verbals i no verbals de serbis i croats. A l’inici del mes de maig de 1995, les forces croates travessen les línies de l’ONU i ataquen l’enclavament serbi a Eslavònia occidental. Els serbis repliquen bombardejant Zagreb, però finalment l’exèrcit croat acaba  controlant l’autopista E-70 que uneix Zagreb amb Belgrad. Les forces sèrbies de Bòsnia, ataquen i conquereixen les “zones musulmanes protegides” per l’ONU, de Srebenica i de Zepa, on realitzen nombroses matances de civils. L’ofensiva és tot seguit dirigida contra l’enclavament protegit de Biha, al nord-oest de Bòsnia-Herzegovina. Els serbis de Krajina s’uneixen a l’atac mentre que Croàcia, en el marc del seu acord amb el govern bosnià, amenaça d’unir-se al conflicte per protegir els bosnians. Al mes d’agost, l’exèrcit croat llança una ofensiva general contra la part occidental de Krajina que aboca a la presa de Knin, la capital. Un alto-el-foc conclòs el 7 d’agost sota els auspicis de la Forpronu posa fi provisionalment als combats en aquest territori, però les poblacions sèrbies fugen en massa de la regió reconquerida pels croats.

En virtut dels acords de Dayton de novembre de 1995, es posa fi al conflicte de l’antiga Iugoslàvia. Eslavònia oriental és restituïda a Croàcia, cosa que permet que Croàcia retrobi les fronteres originals de gener de 1998. El 1996, Croàcia signa un acord de reconeixement mutu amb la República Federal de Iugoslàvia (agost) i és admesa al Consell d’Europa (novembre).

Però el conflicte no s’acaba es reprodueix entre juny de 1998 a juny de 1999 a Kosovo ,  l’OTAN acaba intervenint al març de 1999, consolidant el paisatge polític i econòmic de la regió. Fins que al febrer de 2008 es declararà unilateralment independent amb el suport dels Estats Units i part de la Unió Europea.

Enllaç recomanat:Els orígens del conflicte. El judicis balcànics del Tribunal de l’Haia.

Vídeo: Bòsnia del conflicte a la solidaritat. Breu recorregut durant 22′, de la història de l’antiga Iugoslàvia, que ens permet contextualitzar i entendre el conflicte.

Bòsnia del conflicte a la solidaritat.

Vídeo: La desintegració d’Iugoslàvia

Vídeo: Crònica d’una guerra. Arturo Pérez Reverte

Vídeo: La Guerra d’Iugoslàvia

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Tema 15: Geopolítica del món actual i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s