Comentari de la introducció: “El futuro es un país extraño” de Josep Fontana.

el-futuro-es-un-pais-extrano-josep-fontana

Bé, s’acaba el curs i que millor que acabar una matèria com Història del Món Contemporani amb el comentari de la introducció de l’últim llibre de l’historiador Josep  Fontana publicat al 2013.

Alguns de vosaltres heu enviat el resum de la introducció, el seu comentari ens servirà per donar per finalitzada la matèria.

La introducció de Fontana descansa en un concepte bàsic: el qüestionament de la idea general de progrés expressada en el pensament de la Il·lustració.

La ciència històrica ha basat el seu discurs en aquest concepte, des de la revolució neolítica, passant per la revolució industrial i acabant en els daurats anys del capitalisme (1948-1973), tot ens portava a pensar que la capacitat de perfecció de l’ésser humà era indefinida (…) i que mai aniria cap enrrere.

Els professors d’història havíem explicat, que l’augment de la capacitat productiva (Revolució Industrial) havia tingut la seva continuïtat en un augment de les llibertats individuals (Revolució Francesa) i dels drets socials (segles XIX i XX), de manera que podíem afirmar que l’home de la segona meitat del segle XX vivia en un món molt més lliure, si més no l’home occidental.

Per tant, res en feia pensar en la ruptura d’aquesta dinàmica. Dons bé, Fontana qüestiona aquest discurs arrel dels esdeveniments, polítics i econòmics, de finals del segle XX i principis del XXI.

El futur és un país estrany, res està decidit. El progrés, no forma part de la lògica de la dinàmica històrica, no hi ha una regla que determini que l’evolució humana tendeix a la perfecció. Les llibertats polítiques, socials i les millores econòmiques, a les que ens hem acostumat al llarg dels darrers cinquanta anys no es van aconseguir per una concessió dels grups dominants, sinó gràcies a les revoltes i les revolucions.

Si analitzem les dades econòmiques i de benestar des del segle XVI al XVIII, observem que mentre l’activitat econòmica creixia i certs sectors s’enriquien considerablement, aquest enriquiment no arribava a tothom per igual.

Seran necessaris més de cent anys de lluita social (protestes, vagues, revoltes) per forçar el pacte social, per permetre que la negociació dels sindicats acabi desembocant en l’Estat del Benestar.

John Maynard Keynes, va afirmar poc abans d’acabar la 1ª Guerra Mundial que el creixement capitalista s’havia basat en una estafa “(…) les classes treballadores acceptaven, per ignorància o impotència (…) una situació en la que accedien solament a una part molt petita del pastís que ells, la naturalesa i els capitalistes havien contribuït a produir”.

Aquesta situació comença a canviar en el període d’entreguerres. La revolta comunista a Alemanya (Rosa LuxemburgKarl Liebknecht), la vaga general a Anglaterra, les revoltes obreres a Itàlia, el trienni bolxevic a Andalusia … Europa occidental viu moments revolucionaris, la Revolució Russa (1917) ha desencadenat la por al comunisme. El capitalisme es veurà obligat a pactar.

Doble resposta a la crisi: feixisme i nacional socialisme i mesures reformistes (F. D. Roosevelt) per tal de mantenir el projecte liberal. Acabada la  guerra tots sabem que triomfa la segona proposta, l’anomenat Estat del Benestar.

“(…) les classes il·lustrades d’Europa reconeixien que, amb l’objectiu d’evitar revolucions, els hi convenia protegir els drets dels treballadors, millorar els salaris i les condicions de treball i crear un estat del benestar per a redistribuir la riquesa i finançar bens socials -educació, sanitat i una xarxa social de protecció (…). L’aparició de l’Estat del Benestar va ser una resposta a la por de les revolucions populars, al socialisme i al comunisme (…). 

Inaugurem una època que Fontana defineix de la democràcia de la classe mitja, basada en un contracte no escrit entre treball, negocis i govern.

Aquesta situació canvia al 1973 (Guerra del Yom Kippur. Crisi del petroli). Malgrat la pressió del gran capital, els sindicats van aconseguir aturar durant deu anys la pèrdua dels guanys aconseguits, però al 1975 estava clar que el comunisme no guanyaria la Guerra Freda (Thatcher- Reagan). El gran capitalisme podia dormir tranquil. Per tant, no calia seguir pactant, havia arribat el moment de restablir l’ordre natural de les coses.

Així entrem en el que Paul Krugman anomena la gran divergència. S’ha acabat la festa, l’anomenada diferència salarial entre rics i pobres cada vegada serà més gran (EUA 1973-2011 : productivitat 80% de creixement, salaris 10,7% de creixement).

No ens enganyem, ens diu Fontana, el desenvolupament econòmic capitalista es compatible amb l’esclavatge, l’explotació laboral dels nens etc, ho ha demostrat en el passat i ho demostra avui en dia on troba les condicions per a fer-ho.

La crisi del 2007-2008, iniciada a EUA, va ser el resultat de la legislació Clinton, que va permetre l’especulació financera.  Un cop engegada la crisi, aquesta es va socialitzar, de manera que els bancs no van fer fallida i es van poder recapitalitzar amb diner públic i les famílies van perdre les seves llars per no poder pagar les hipoteques. Al mateix temps, els poders públics anaven retallant educació, sanitat, serveis socials …, (política d’austeritat).

Austeritat, és una paraula a la que ens tenen acostumats des d’Europa. Angela Merkel va dir al 2012, que calia continuar amb les retallades uns quatre o cinc  anys més.

La conclusió a la que arriba Fontana en la seva introducció, és que aquesta crisi no arranca al 2008, sinó que ho fa als anys setanta del segle passat. Una crisi que no és econòmica o financera, sinó que respon a un projecte de privatització de la política i de l’Estat. Una crisi que està posant en perill, l’Estat del Benestar, l’estat democràtic i la societat civil.

Ens trobem en un moment de regressió, que ens pot dur a una privatització global molt semblant a la dels temps feudals. Els símptomes estan aquí: reducció de les càrregues fiscals de les grans empreses i fortunes, empobriment de les classes mitges, privatització dels serveis socials, limitació del dret de negociació col·lectiva, i fins i tot restricció de la democràcia i del dret de protesta.

Queda clar, les conquestes socials no estaven garantides. Cap millora social s’aconsegueix sense lluita. La dreta ho té molt clar. En les seves mans té els mitjans de comunicació social, ella és la que determina els tòpics simplistes amb els que bombardeja a la població. La destrucció de l’educació pública com a estratègia de control, és la seva eina preferida.

Vivim al mig d’un capitalisme depredador, que ens acosta, com diu Fontana a aquell món imaginat per George Orwell a 1984 (si voleu el llibre està digitalitzat al menú de la dreta). Un capitalisme que té com a objectiu l’enriquiment indefinit a costa dels recursos, els drets i les llibertats de la majoria .

Fins aquí el comentari de la introducció. A la resta del llibre, Fontana intenta esbrinar les claus d’aquest inici de segle tant convuls i complicat d’entendre que ens ha tocat viure.

Anuncis

Quant a Josep Maria Bofarull

Sóc professor de Geografia i Història a l'institut de secundària de la Selva del Camp. La meva carrera professional s’ha desenvolupat al llarg dels últims vint-i-cinc anys en diferents àmbits laborals, tots ells vinculats a l’educació i la formació. Una de les meves passions és la història, i de manera molt especial la contemporània. M’interessen particularment els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX, fins a la seva culminació en els moviments de protesta i globalització de principis del segle XXI.
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en 3r_Trimestre, Tema 15: Geopolítica del món actual. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s