Els diferents tractats de pau es discuteixen a París a partir de gener de 1919, sobre la base dels 14 punts elaborats l’any anterior pel president americà Wilson.
Hi han quatre personatges amb una importància decisiva pels tractats de pau: Clemenceau, president del Consell francès; Wilson, president d’Estats Units, Lloyd George, primer ministre britànic, Orlando, president del Consell italià. Dos filosofies enfrontades la de Clemenceau, que vol garanties per la seguretat de França i Wilson, que entén que és necessari basar la pau en dos consideracions bàsiques: el dret dels pobles a governar-se a si mateixos i la necessitat de crear una lliga de nacions que estableixi els principis del dret internacional i que s’imposi a tots els països. Clemenceau considera les idees de Wilson utòpiques.
Les divergències dels representants de les potències guanyadores de la guerra, generaran una situació insostenible per als perdedors.
Evidentment, la gran derrotada a les conferències de pau va ser Alemanya, que pagarà un alt preu per la derrota. Les reparacions de guerra seran desorbitades. Les clàusules morals dels tractats de pau feriran la sensibilitat dels alemanys. El Tractat de Versalles, humiliarà a la nació alemanya. Alemanya no acabarà de pagar les deutes d’aquesta guerra fins 2010.
Mapes de les pèrdues territorials alemanyes després del Tractat de Versalles.
Mapa de les pèrdues territorials Imperi Austrohongarès. Tractat de Saint-Germain, de Trianon i Neully.
Mapa de les pèrdues territorials de l’Imperi Turc. Tractat de Sèvres.
Tanmateix es crea l’utopia del president Wilson la Societat de Nacions.
Conseqüències econòmiques de la guerra.
Font: http://blogdelaclasedehistoria.blogspot.com.es/2011/02/los-problemas-de-postguerra-y-la-crisis.html
Però evidentment la pau no és justa, instaura un desequilibri que esclata més tard, sota la forma de conflicte econòmic primer, com a conflicte armat més tard. Ni tan sols Estats Units, que davant l’evident debilitat del Vell Continent comença a convertir-se en potència hegemònica se n’escapa. Un economista com Keynes en el seu llibre Les conseqüències econòmiques de la pau ho deix molt clar: “La política de reduir a Alemanya a la servitud durant una generació, d’envilir la vida de milions d’éssers humans i de privar a tota una nació de felicitat, seria odiosa i detestable, encara que fos possible (…) El tractat no inclou cap disposició per aconseguir la rehabilitació econòmica d’Europa, res per col•locar als Imperis centrals, derrotats entre bons veïns; res per donar estabilitat als nous estats d’Europa; res per aixecar a Rússia, ni promou en cap forma la solidaritat econòmica estreta entre els mateixos aliats. A París no es va aconseguir cap arranjament per restaurar la desorganitzada Hisenda de França i Itàlia, ni per concordar els sistemes del Vell i el Nou món. (…) Estem davant d’una Europa improductiva, sense treball i desorganitzada per querelles internes i per l’odi internacional, lluitant, morint de fam, robant i mentin”.
Paraules profètiques les d’aquest Keynes de 1919. La crisi de 1929, l’ascens d’Hitler al poder, el totalitarisme dominant a Europa des del Caucas fins el Rin, passant pel Tiber i consolidant-se a la Península Ibèrica i l’esclat de la 2ª Guerra Mundial li donen tristament la raó.
Enllaç recomanat :
Els tractats de pau de París i el nou ordre internacional sorgit de la Gran Guerra. (Bloc Sapiens)
Vídeo: La derrota d’Alemanya i la fi dels imperis.
Vídeo: El Tractat de Versalles (1919)
Vídeo: Història del segle XX. Fer pagar a Alemanya. Primer capítol de la sèrie Història del s. XX de la BBC (1/15). 1986
Vídeo: Creació de la Societat de Nacions (1920)
Josep Maria Bofarull
històriamóncontemporani 